UnDosTresUnDos

L’obra té l’estímul de petit format, fet que possibilita una intimitat i una proximitat entre els artistes i el públic, espectadors que arriben a sentir la respiració dels dos homes, a la vegada que veuen lliscar les gotes de suor pel cossos formosos. La proposta de Undostresundos és molt atractiva i com que ja porta un temps de rodatge arriba en bona qualitat al Festival Sismògraf d’Olot. Albert Quesada i Zoltán Vakulka s’interroguen sobre què és el flamenc:  com apropar-se a una llengua no escrita? per quines raons el flamenc connecta de forma tan ràpida i intensa? Veritablement no crec que hagin trobat la resposta, però sí que aquesta inquietud els ha portat a fer una investigació i una immersió cap a les arrels profundes d’aquest ancestral ball. Una forma que ells descomponen i, de forma intel·ligent, no cauen en voler copiar passos i expressions típiques i tòpiques del flamenc. Quesada vestint tan sols una malla blanca i duent  el tors pintat amb purpurina d’or i Vakulya lluint una jaqueta vermella i un mallot negre curt, emprenen una aventura gestual, uns moviments contemporanis executats en forma de solo o d’interessants passos a dos. Moments d’enfrontament s’intercanvien amb altres més suaus i suggerents, sense oblidar subtils pinzellades d’humor i de complicitat. Un factor que fa pujar, i molt, el nivell de la peça és la part musical, una amalgama de ritmes i músiques excel·lentment enregistrades i interpretades per mestres com Sabicas, amb la seva guitarra, Miguel Poveda, Manolo Caracol i Camarón de la Isla, amb les seves punyens veus.

Molts són els "bailaors" de flamenc que busquen la manera d'evolucionar els "palos" del gènere mantenint la intensitat però enriquint-ho amb nous moviments. El treball d'Albert Quesada és a la inversa. I, per moments, sembla empaquetar l'anima, dotar-la d'una lògica, d'uns moviments reconeixibles en l'àmplia pàtina de tipus de dansa, però hi perd la intencionalitat, sobretotquan fragment, fins i tot el "cante" i el "toque". Una opcio que permet encabir-la en un moviment plàstic però que treu tota connexió amb les arrels. Tot i això, la peça guanya potència en els duets, quan es mouen harmonitzats. i també en la decisió d'embrutar-se de daurat i de negre. A mesura que avança la peça, els tons es barregen, la mixtura es fa absoluta, les fronteres es trenquen i, sí, respira una emocio que si no coincideix amb els "quejíos" inicials, sí que transmet profunditat, commou amb un final definitiu.

Tercera gran incursión de Albert Quesada en su particular estudio sobre las relaciones entre la música y la danza. Bach primero. Wagner y Ligeti más tarde, a parte de otras piezas que no han llegado aún a Barcelona. En esta ocasión aborda un universo completo: el del flamenco. Lo de este artista es una singularidad creativa, de difícil adscripción tanto entre nosotros como en el contexto en el que lleva a cabo su investigación. Se escapa a las categorías, porque se oculta entre ellas, y su trabajo siempre es objeto de exclamación, como puede resultar indescifrable para algunos. Lo más preciado de esta propuesta es su sinceridad: no es un "bailaor". Ni lo pretende. “Este no es un espectáculo de flamenco” dice el programa de mano. Y aunque la música que suena siempre forma parte de aquella tradición, Quesada y su compañero de batalla Zoltán Vakulya se adentran en su genialidad, en su entraña emotiva y conceptual desde el instrumental de la danza contemporánea. Como si los cuerpos quedaran ensoñados de unas notas musicales con las cuales se pudiera danzar indistintamente en una clave u otra. Aún más universales, menos folcloristas, más al alcance de todos. Ahí hay un análisis pormenorizado de las constantes rítmicas de las que se nutre; de los instantes vitales de los que nace; de la sustancia anímica con la que se encumbra la genialidad de una música, otrora popular, siempre desbordante con la que dos cuerpos representados aquí uno en negro, otro en dorado sobre la piel de los bailarines, con un vestuario exquisito y una ejecución de sentido, combinan silencio con impulso, gemido con solos, percusión con dúo. No hay instante en esta pieza en que no se proyecten diversas líneas de transición por lo elemental de la danza (y del flamenco por extensión). Esto es: el precio que se paga por expresar en movimiento aquello a lo que solo lo incomprensible atiende. Genio y espíritu, como milagro singular, al que el flamenco siempre apela y que de la mano de estos dos magníficos artistas se traduce en fantasía.