Unes abraçades insuportablement llargues

informació obra


Direcció:
Ferran Utzet
Intèrprets:
Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat, Joan Solé
Interpretació musical:
Jordi Busquets
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Guillem Rodríguez
Vídeo:
Francesc Isern
Vestuari:
Giulia Grumi
Escenografia:
Ignasi Camprodon
Producció:
La Perla 29
Sinopsi:

Aquesta és una història que passa entre Nova York i Berlin. El Charlie, la Monica, l’Amy i el Krystof tenen entre trenta i quaranta anys i se senten atrapats en una vida que no els satisfà. Desesperats, emprendran un viatge als inferns per fugir d’una buidor que no saben com superar. Guiats per una misteriosa veu, les seves històries s’entrecreuaran i intentaran aprendre què vol dir estar vius.

Una faula fantàstica i descarnada d’Ivan Viripàiev, una de les veus més originals del teatre contemporani, que es presenta per primera vegada a Catalunya.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Unes abraçades insuportablement llargues

28/04/2022

Preciosa i aclaparadora, alhora

per Jordi Bordes

Preciosa i aclaparadora. La insistència de Ferran Utzet ha permès el debut de Ivan Viripàiev a Catalunya. Aquest dramaturg, enemic declarat de Putin i nacionalitzat polonès, proposa un teatre essencial, dels que posen una trama accessòria al que, en realitat, vol expressar. No té la violència de Wadji Mouawad (Incendis, Un obús al cor...) però sí que en segueix una certa estela. Per parlar de la necessitat de sentir-se viu com a camí cap a la felicitat (aquell punt blau del fons de l’horitzó) imagina una trama rocambolesca d’amors, enganys i portar els cossos al límit. La forma també és important perquè, pràcticament no es representa, si no que s’explica. Hi ha un ressò a al dramatúrgia contemporània alemanya com Roland Schimmelpfennig (Push up 1-3, La dona d’abans...) que exploira en les formes teatrals de la no representació.

Unes abraçades insuportablement llargues té un codi molt fàcil d’entrar i que, puntualment conjuga de la tercera a la primera persona del singular. I la informació, aparentment freda, passa a tenir un pes sentimental que provoca el plor dels personatges. No hi ha quasi interacció física entre els actors però els personatges es busquen contínuament, es necessiten, s’ajuden per a passar el tràngol de travessar l’infern. La música és un element constant que aporta psicodèlia a una il·luminació màgica, futurista. I que és imprescindible per posar un paraigües a la veu de l’univers, d’un cert deliri que els empeny a anar més enllà del teló de fons.

La disposició de la Biblioteca de Catalunya, aquest cop a la italiana, però amb un escenari amb molts metres de profunditat, permet aquest viatge en què acompanyen dofins blaus, números de telèfons, vodka, droga i reflexions sinceres encara que un punt naïfs. En aquest univers del pensament, una mena de cova de Plató sense ombra és on tots els mortals troben connexions amb el record, els desigs, la intimitat.

El treball actoral de Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat i Joan Solé i l’acompanyament musical de Jordi Busquets formen un corpus d’individualitats, que s’acoblen i s’escolten. Que es miren poc i es toquen menys però es perceben contínuament, Hi ha una temperatura adequada perquè els cossos vibrin a través d’una història, aclaparadora, quasi apocalíptica com aquell experiment de Salvació total imminent immedata terrestre i col·lectiva dels Sixto Pax, que engega temporada, en breu, a l’Ideal, una altra aventura immersiva.