Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui.
Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit.
Entre alguns dels valors que la sèrie volia transmetre als petits espectadors hi havia els de combatre els prejudicis, preservar la identitat personal, millorar el medi ambient, ser solidaris amb conflictes socials, conrear l'amistat i estimar aquells que eren diferents. Els titelles «fraggles», que convivien amb éssers humans, eren diminuts, un pam i mig, tenien una varietat de colors i lluïen un cabell arrissat, acolorit i exòtic. Per acabar-ho d'adobar, vivien en coves (Fraggles Rock) i, contràriament a altres éssers veïns, ells eren despreocupats i no tenien cap altra feina sinó passar-s'ho bé jugant i cantant.
És important que els espectadors que, per edat o per no combregar amb la televisió dels anys vuitanta, no coneguin els personatges, tinguin aquestes referències prèvies perquè si no, en el muntatge de la companyia Casa Real, allò que es basa en una ficció els pot semblar pur surrealisme. Si William Shakespeare t'obliga a tenir algun punt de referència sobre els personatges o el moment històric que tracta en les seves obres, aquí queda clar que cal fer abans un curset accelerat i un procés de reciclatge sobre la sèrie «Fraggle Rock».
No ha de sorprendre, doncs, per tot el que porto dit, que molts espectadors de la meva funció que feien cara de ser de la generació dels vuitanta per amunt, esbossessin un somriure nostàlgic quan en un moment d'inici de l'espectacle sona una part de la cançó identificativa de la sèrie, que en espanyol deia: «Vamos a jugar / tus problemas déjalos. / Para disfrutar, / ven a Fraggle Rock...» Ritme sincopat, senzill i enganxandís.
L'espectacle de la companyia Casa Real demana la participació dels espectadors abans de començar. Cadascú cal que dipositi en tres miniurnes —comprades legalment— una fitxa blanca decidint quin dels tres personatges de l'obra «Ven a Fraguel Rock» creu que serà el culpable —perquè cal advertir que hi ha trama detectivista i un mort—, decisió difícil de prendre, esclar, abans d'haver entrat en contacte amb cap dels tres per fer-se una idea de qui diu la veritat i qui menteix. Però en els temps que corren i que hi ha judicis amb veredicte cantat abans d'hora, tampoc no ha d'estranyar que sigui així.
Tres personatges —interpretats per les tres actrius de la companyia— viuen al darrere de la carcassa de l'atracció «Fraguel Rock» d'un parc d'atraccions: la Glenda, una noia que sembla sortida d'un conte de Disney; l'Animal, una mena d'ós de peluix verd, bon jan i addicte al sexe amb tot déu; i El Alegre Mariachi, un típic bigotut amb barret mexicà.
Des de la seva cuirassa de disfressa, els tres viuen al marge del món —la seva particular cova Fraggle Rock— i a l'hora de reposar i parar taula amb una bona bossa de crispetes, divaguen sobre la filosofia de la vida i toquen qüestions tan puerils com transcendentals que parlen subtilment de la diferència de gènere, dels esterotips masculí i femení, dels prejudicis envers els altres i de l'acceptació de la diferència que mostra cadascú d'ells tres.
Tot es manté plàcidament mentre que un d'ells descobreix un pobre «fraggle» mort al lavabo de l'atracció. I com que el mort fa pinta d'haver estat assassinat, comença una introinvestigació per decidir quin dels tres ha tingut raons per eliminar el «fraggle» del món dels vius.
I aquí és on al cap de setanta-cinc minuts, el veredicte fet a priori pels espectadors obliga la companyia a tancar l'espectacle amb el final decidit per votació i amb la confessió de l'autèntic culpable: la Glenda, l'Animal o El Alegre Mariachi, a banda de trencar la quarta paret i destapar qui s'amaga darrere de cada personatge i comprovar que no sempre és fàcil fer front a la realitat i abandonar la disfressa.
«Ven a Fraguel Rock» és, com la cançó de la sèrie repeteix, una invitació a jugar i deixar per una estona els problemes fora, però, per la seva concepció, més centrada en un ambient tan fals com màgic d'un parc d'atraccions, cal tenir en compte que és com un programa de televisió en horari protegit i que per això, segurament, no posa tant el dit a la nafra amb qüestions més actuals i punyents com feia «17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme», l'anterior celebrat espectacle de la mateixa companyia i amb les mateixes intèrprets. (...)
