Que la Campany —com li deien la gent del seu temps— se la sabia llarga és un fet. La seva sornegueria i loquacitat verbal la va qualificar com una de les oradores més brillants de mitjan segle passat. No calia que hi hagués un gran tema per estripar. Ella en tenia prou amb la seva capacitat expositiva per enganxar l'auditori.
Era la Capmany que, a banda de la seva activitat cívica i política i del seu activisme antifranquista i feminista, posava el seu saber al servei del que feia més falta: si calia fer novel·la, feia novel·la («El cel no és transparent» i «Un lloc entre els morts», les dues Premi Sant Jordi entre una vintena de títols); si calia fer literatura per a joves, feia literatura per a joves («El malefici de la reina d'Hongria», entre mitja dotzena més de títols), si calia fer conte curt, feia conte curt («Coses i noses», entre mitja dotzena de títols més); si calia fer teatre, feia teatre (unes set obres entre sainets, cabaret o història, com «Vent de garbí i una mica de por») a més de fundar amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb una seu emblemàtica a la cúpula del Coliseum. Políticament, si calia ser regidora de l'Ajuntament per enfortir la cultura, feia de regidora, afiliada als socialistes catalans de l'època.
I per si no n'hi havia prou va publicar nombrosos títols d'assaig, dietaris, memòries i va traduir sobretot del francès i de l'italià, Simenons, Calvinos i Pirandellos, entre molts altres. I si calia presidir el Centre Català del PEN, el presidia (1979 - 1983). La seva Obra Completa, en 7 volums, és una de les excepcions entre l'oblit del patrimoni literari català. La Capmany, posats a fer-la popular, té carrer en una vuitantena de poblacions catalanes. Ella sola cobreix part del dèficit de noms de dones als carrers catalans. Tot queda dit.
Recuperar doncs la que és una de les seves obres teatrals primerenques, «Vent de garbí i una mica de por», no hauria de ser un “exotisme de quota” per a un teatre públic com el Teatre Nacional de Catalunya. Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918 - 1991) arriba al TNC per primera vegada —si la memòria no ens falla— i ho fa amb un recull de sainets que caricaturitzen la burgesia catalana en tres temps diferents: el juliol del 1909, el juliol del 1936 i el juliol del 1968. Tres temps convulsos del segle XX (La ciutat cremada, la Guerra Civil i l'antifranquisme post Maig francès).
L'obra situa uns personatges imaginaris de la burgesia de cadascuna d'aquestes etapes que estiuegen en un lloc també imaginari (però que si se situen, per exemple, a Cadaqués, Sitges o Caldetes queda més clar). Tots ells estiuegen en el sentit més ampli del terme estiuejar. S'obliden del que passa fora del seu món. Les revoltes i les cremes de convents, el cop d'estat contra la República o les revoltes obreres i universitàries no formen part del seu cercle.
Maria Aurèlia Capmany va estrenar aquesta obra el mateix any 1968, al Teatre Romea. La va dirigir Josep Anton Codina, amb música de Manuel Valls. Hi van treballar, entre altres, Carme Sansa, Maria del Mar Bonet i Rosa Maria Sardà. Molts anys després, el 1981, se'n va fer una versió televisiva dins el cicle de teatre de Ràdio Televisió Espanyola. La projecció d'un breu fragment en aquesta versió del TNC ho recorda amb els fotogrames de Carme Sansa i Llorenç Torres. Blanc i negre pur,
Del blanc i negre d'aleshores, la versió d'Albert Boronat i Judith Pujol han passat al color clar, lluminós, cremós i característic amb què es mitifica l'estiueig burgès del segle XX, si és que se'n pot dir burgesia de la burgesia que a la Catalunya li va tocar en sort durant el segle XX.
La versió respecta majoritàriament el text original de l'autora amb els retocs imprescindibles que aconsellen el pas del temps. Hi afegeix un parell o tres de fugaces referències extretes del volum «Cartes impertinents» en què la Capmany dóna la veu a dones sense veu que s'adrecen a dones que ja tenien veu. Fa també un pròleg introductori per fugir d'un perillós arcaisme i ho tanca amb un epíleg en clau de pamflet actual i també d'homenatge a Maria Aurèlia Capmany que convida els espectadors a imaginar i traslladar-se a cadascuna de les tres èpoques en les quals se situa «Vent de garbí i una mica de por».
La versió d'Albert Boronat i Judith Pujol (ella n'és la directora) ha optat per una mirada que es mou entre la caricatura i l'esperpent light. Fa una certa por que es comenci a mirar el segle XX —que sembla que encara el tenim a tocar!— en clau d'esperpent. El situa en un espai indefinit —els mòduls de fons són l'únic que canvia l'ambientació— però que cal veure com una platja (ah!, que bé si s'hagués pogut aprofitar la immensa platja de l'espectacle lituà «Sun & Sea» que va obrir la temporada del Teatre Lliure de Montjuïc!).
Aquí no hi ha sorra com allà perquè el teatre és imaginació i per tant tot queda a l'abast, la gràcia i el geni dels intèrprets que fan un notable exercici de moviment coreogràfic, alegren la festa verbal amb les peces musicals corals que s'inclouen en cadascuna de les tres etapes històriques i situen cada període amb el reclam del vestuari per mantenir el lligam que la Capmany fa en les tres etapes quan retrata les diferents maneres d'entendre la poesia, la relació romàntico-estiuenca amb l'estrangera de torn inclosa i els brots de burxada i controvèrsia política de cada moment passats pel sedàs de l'oportunisme i el tantmefotisme de la classe social que la Capmany vol retratar a «Vent de garbí i una mica de por». Va ser ella qui va deixar dit que volia parlar “de les xacres del seu país”. I que volia fer-ho d'una manera “entenedora, clara, divertida, trista i nostra”.
Diria que Albert Boronat i Judith Pujol han seguit aquesta línia marcada per l'autora. No s'han desviat més del compte del camí marcat i han fet que cadascun dels personatges retratés el conjunt d'una societat que, potser per ser tan pròxima, pot ser que ens passi fins i tot desapercebuda.
El conjunt interpretatiu té moments millors i moments més convencionals. L'actriu Àurea Màrquez xucla en part tots els altres i es converteix en el centre de l'acció amb els seus personatges. L'actriu Laura Aubert té els seus solos musicals (violí i violoncel) i una escena pròpia de Dama del Paraigua del 1909 que sembla que hagi baixat del pedestal de la Ciutadella. L'actriu Alba Florejachs alterna els seus personatges de la turista estrangera amb escenes coreogràfiques i la responsabilitat de “llegir” algunes de les «Cartes impertinents». A l'actriu Míriam Moukhles li toca sempre el paper de la minyona, la serventa o la cambrera —segons l'època— que compta sempre amb la parella de l'actor David Anguera, amb alguns dels personatges més caricaturescos del muntatge. L'actor Albert Mora representa alguns dels personatges més esperpèntics, més al marge de la burgesia establerta. I Miquel Malirach i Joan Solé juguen al gat i la rata en les relacions fugaces d'estiu que es mouen entre la dèria del faldiller, la del poeta en evolució o la del conservador partidari de pensar que qualsevol temps antic sempre va ser millor.
El muntatge fa honor al títol i té el mèrit de passar com una alenada de garbí i de deixar el rastre d'una mica de por, sobretot si fem cas de l'epíleg que protagonitza Alba Florejachs amb l'ajut coral de l'acompanyament i que s'encomana a la Capmany sense que la Capmany, des de l'altre món, tingui paraules per respondre als reptes i els embats de l'“estiueig” en què la societat, burgesa o no, del segle XXI està vivint. Tenim por de tot, Maria Aurèlia, diu: por del canvi climàtic, por de la guerra, por de les xarxes socials, por de la ultradreta, por del feixisme... Amb tanta i tanta por... ¿com seria el quart estiu que Maria Aurèlia Capmany no va acabar de rematar? (...)
