Vernissatge

informació obra



Traducció:
Marilia Samper
Intèrprets:
Alberto Díaz, Xavier Pàmies, Carla Ricart
Escenografia:
Roger Orra
Il·luminació:
Roger Orra
Vestuari:
Susana Del Sol
So:
Joan Pàmies
Vídeo:
Lluís De Sola
Producció:
La Trama Produccions
Companyia:
Àngels Margarit / cia. Mudances
Direcció:
Àngels Margarit
Sinopsi:

Un home és convidat per una parella d’amics a la celebració de la seva casa recent decorada. Però ben aviat, el que semblava que podia ser una vetllada agradable, acaba convertint-se en un autèntic malson. Sota l’aparença d’una parella feliç, moderna i exitosa, que creu que la seva manera de viure és la correcta, s’embranquen en una allau de crítiques per condemnar les decisions vitals del seu amic, revelant a poc a poc els dos éssers fràgils i buits que són i que han construït tot un món d’aparences amb l’única finalitat que rebre l’aprovació de l’altre.

Crítica: Vernissatge

23/12/2016

La farsa amagada darrere de qualsevol vernissatge

per Andreu Sotorra

Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista.

Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds.

L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res.

Però després de cinquanta minuts —teatre de cambra— ha quedat al descobert que la febre d'estar al dia, de seguir el corrent i d'aparentar el que no s'és acaba amagant la frustració d'una solitud compartida, ni que sigui en parella.

La parella amfitriona (Xavier Pàmies i Carla Ricart) assetja el seu millor amic (Alberto Díaz) amb retrets i crítiques sobre la vida que ell porta amb la seva parella (absent) i la seva poca ambició des del moment que ha acceptat treballar en una fàbrica de cervesa només per sobreviure i ha sacrificat tot allò que podria fer amb el seu coneixement intel·lectual i de caràcter progressista. (...)

La versió dirigida ara de «Vernissatge» per Marilia Samper a El Maldà estilitza al màxim la posada en escena i els tres personatges. Procura no cedir més èmfasi del que cal a cadascú d'ells. Però sí que hi atorga una mirada femenina i deixa que sigui l'actriu Carla Ricart la que acabi dominant l'escena per damunt del paper que li toca fer al seu company de parella, l'actor Xavier Pàmies i, per descomptat, el que li toca aguantar a l'amic, l'actor Alberto Díaz. Entremig, silencis de miniactes separats per un tic tac persistent que marca el pas del temps fins a l'esclat final que posa al descobert la farsa que s'amaga darrere de qualsevol vernissatge. (...)