Viaje a la luna

informació obra



Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Marta Pazos
Il·luminació:
CUBE.ez
Vestuari:
Alejandra Lorenzo
Intèrprets:
Laia Alberch , Gal·la Sabaté, Paula Sunyer, Clara Mingueza , Cristina Martínez, Rut Girona, Marc Domingo, Mariona Rodríguez
Sinopsi:

A partir d’aquesta temporada, el Lliure acull i coprodueix amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona l’espectacle anual del projecte ITTeatre. La voluntat compartida per totes dues institucions és promoure el contacte dels graduats de l’Institut del Teatre amb les expressions escèniques més interessants i innovadores d’Europa, pròximes al seu esperit generacional i amb una trajectòria provada. En aquesta ocasió, la proposta artística per al nou espectacle recau en la directora gallega Marta Pazos, una de les artistes més inquietes del panorama recent de l’escena espanyola i francesa.

 Viaje a la Luna és l’únic guió de cinema de Federico García Lorca. Escrit durant la seva estada a Nova York, és una contesta a Buñuel i a Dalí després d’haver vist el film Un chien andalou. Aquest muntatge promet ser una road movie carregada de simbolisme i d’erotisme. Una festa dels sentits.

Crítica: Viaje a la luna

04/02/2021

A Lorca, des d'un forat de cuc

per Jordi Bordes

Poques persones més que Lorca podia atrapar les paraules en el seu estat vaporós (alliberant-les del pes del significat) i rimar-les com si fossin campanes que dringuen al vent. El seu món fantàstic, que desembocarà en el surrealisme que també practicaven Buñuel i Dalí a la Residencia de estudiantes li ajuda a construir imatges en el seu imaginari de societat tancada sota un sol aclaparador andalús constrastant-la amb el to xafogós de la Nova York del jazz i les nevades. Marta Pazos ha armat una suggerent proposta a partir dels 71 quadres que Federico García Lorca va imaginar pel seu guió cinematogràfic que Frederic Amat en faria pel·lícula el 1998. No importa si va ser una reacció al visionat d'Un chien andalou (1929) però Pazos s'atreveix a marcar una referència evident, quan una navalla segmenta la lluna com si fos l'ull de la pel·lícula. Ell, desorientat en aquella capital que celebren el seu Romancero gitano, veu paral·lelisme entre els negres del barri de Harlem i el menysteniment cap als gitanos de la seva Granada de la infància.

El joc dramatúrgic, sense utilitzar ni una paraula dita (cal desxifrar que les lletres que cauen del cel s'ordenen per formar la paraula Socorro) i un parell de rètols (tant volgudament incomprensibles com juganers) té una potència corprenedora. I sí, aquest món de poesia visual agermana, a través d'un forat de cuc surrealista la proposta de Lorca-Pazos amb la de Joan Brossa (No em va fer Joan Brossa, Laberint striptease o Gran Fracaroli) o la de Carles Santos (Esquerdes, parracs enderrocs, Patetisme il·lustrat). Són quadres contundents que s'ordenen amb intel·ligència per dotar de ritme, i que permet alternar la cruesa amb el cinisme i amb divertides caricatures.

En aquest espai destil·lat d'un groc estrident sobre negre i blanc succeeixen unes situacions angoixants. Amb una mena d'ascensor que recorda aquell de Voronia de La Veronal. O el d'A porta tancada, de Sartre. No hi ha escapatòria, aparentment, com en aquell menjador de L'àngel exterminador de'n Buñuel. Lorca deuria col·lapsar davant d'aquella capital del món. Per això vomiten tinta aquests personatges, incapaços de digerir, d'entendre, d'assumir el ritme vital de Manhattan. Joan Vázquez ja va cantar (amb dramatúrgia a 4 mans entre ell i Víctor Alonso) el xoc poètic (hipotètic) entre Walt Whitman i García Lorca a Ciutat de gespa. Ara l'IT hi fa una posada en escena agònica.

Cal celebrar aquesta nova proposta d'IT Teatre que permet ensenyar l'ofici als intèrprets de la companyia i alhora els permet el lluïment amb les diverses aptituds, sense cap sensació de xou de final de curs. Esperem que la peça rodi molt més enllà de Barcelona. Com ja va passar a Amnè(i)s(t)ia dirigit per Chokri Ben Chikha.

Una peça sense trama argumental és una invitació a viatjar per una mena de forat negre que troba vincles entre les diverses arts. La seva plasticitat pren la forma de poema silenciós revelador. Convida a conèixer més. A submergir-se de nou pel forats de cuc i anar a parar a una lluna inesperada. Hi ha una certa angoixa escènica però, des de la quarta paret, es disfruta com un quadre en moviment, com un protocinema artesanal en l'era dels 5G.