Mos maiorum ja va indagar sobre la dinàmica perversa del grup a Turba. Ara, Carla Sisteré ensenya, amb una peça amb 15 intèrprets a escena (12 d'ells, alumnes de dansa professional) la força coreògrafica amb un exercici final molt poderós. Al darrere, però, s'hi intueix la soledat i la vulnerabilitat de l'individu davant del grup. En aquests petits instants, és on es van localitzant les derrotes, els cossos que s'arrosseguen per terra, com qui remou cotxes atropellats per una dana, d'un extraradi a un altre. Sisteré debuta amb una coreografia de sala i grupal. Explicava en la postfunció posterior que, feta la primera funció, espera treure'n conclusions per fer-ho més viable en pròximes ocasions. I tancar-lo. És cert, ara mateix, es perceben imatges precioses, un treball coreogràfic molt cuidat, precís, però que ensenya les puntades dels inicis i finals. Com si fos un vestit fet a mida amb gust, però encara a embastar.
Fins ara, Sisteré havia treballat a carrer, on cal incorporar tots els elements externs a la interpretació. Actuar en una plaça, per molt recollida que es proposi (com va ser a les piscines de Tàrrega on vam veure a The Sad-mad method, per exemple) implica sempre una variable gran (des del temps climatològic als espontanis que passen pel voltant). A sala, la llum es controla molt millor i el públic, en principi, està predisposat a veure el muntatge. La força de l'escena d'aquest muntatge és hipnòtica, des de la buidor. La llum sap concentrar l'atenció. I, és clar tot el cos de ball, demostra una concentració i una contenció en els moviments notable. És clar que els moviments de precisió de metrònom digital presenta alguns mínims desajustos grupals. Com a Fos, de l'Esbart Maragall (amb un llenguatge musical que va del tradicional al contemporani), cal un sisè sentit per quadrar imatges amb moviments mil·limètrics i de gran velocitat. Són composicions que recorde al virtuosisme de La Veronal (Firmamento). Diu Sisteré que, en propers projectes (l'exercici pretén comptar amb un grup d'alumnes de dansa professional que s'afegeixin al grup fix de tres intèrprets) es reduirà el nombre per poder afinar millor. És una bona decisió, d'entrada. Tot i que, és clar la força final d'ahir, no hagués estat la mateixa.
En aquest treball, es vincula constantment la tristesa i la soledat amb les noves tecnologies. Els aparells apropen realitats que passen a tot el món, aparentment, però també distancien les trobades casuals físiques. Avorrir-se, diuen els savis, és imprescindible per a muscular la imaginació. La dependència dels likes (sobretot en àmbits d'exposició púbblica, com són els artistes) pot acabar sent cruel i esclavitzant. Ara, les normes les imposa el canal per aconseguir l'èxit social. I això, desarma el jo més íntim que, si no ho atura, es posa en un espai cada cop més vulnerable. La nuesa de Virtual sadness és el màxim grau de la derrota. En canvi, a Kill me, juguen amb la nuesa com un element d'autoafirmació. Paradoxes que presenta la cartellera. En ambdós peces reconeixen, però que el narcisisme (com una forma de voler ser estimat) és un element altament tòxic.
El joc de les llanternes dels dispositius mòbils és molt efectiu en la foscor de la sala. Sobretot, quan encercla la ballarina i hi hala capacitat de controlar la intensitat dels llums des de fora de l'escena. UnaiUna també va presentar l'any passat a l'Escena Poblenou del 2023 Todo esto era campo, un treball sobre la sobreexposició a les xarxes. Com la colla de José y sus hermanas (Morir lo hace todo el mundo). És evident que és un tema que obsessiona l'art, en la sortida de la pandèmia en què tot va passar a ser a distància. Sisteré surt amb nota de l'experiència. Sobretot, quan ja entén que és un primer estadi del muntatge, tot i ser una estrena. Si hi ha oportunitat, repetirem la visita en pròximes estacions. La profunditat és forta i no es troba a necessitar per a res els instants més còmics de les coreografies de carrer.
