West side story

El Teatre Tívoli llueix més quan hi ha una escenografia espectacular. Que aprofita cada racó de la pinta per penjar una escenografia i cada racó d'entre caixes per desdoblar els mòduls desplegables. Impressiona l'entramat d'escales i també l'ambient fosc i pudent de sota el pont. Hi ha un cert to kitsch (sobretot en la cambra de Maria o en la botiga de roba) però l'ambient fosc de carrer i escales d'emergència de Nova York fan justícia al cartell. No hi ha gaires sorpreses d'un West side story. En aquesta peça es pot celebrar l'arranjament musical així com les interpretacions vocals (amb un toc d'un lirisme operístic pujat, que servix per trobar la punta còmica a algunes escenes). També hi ha un cos de balli un vestuari inesgotable. El repartiment, sense ser mastodòntic, omple contínuament l'escenari de moviment i és molt agraït per a l'espectador. Es pateix més en el costat interpretatiu. I si no és excessivament preocupant en bona part de les escenes d'acció sí que es pateix en el quadre final. Perquè el que hauria de caure en una desolació, en un assumir l'error conjunt per unes crims carregats d'odi i que no tenen justificació, pateix una certa vergonya aliena compartida.La producció ha defensat el muntatge original (previ a la pel·lícula que li donaria encara més volada). I té algunes picades d'ullet que es podrien haver exprimit en més intensitat. Per exemple, a part de la lluita entre els portoriquenys i els fills de polonesos (que es disputen la titularitat del carrer) hi ha un reivindicació de la dona al terrat que ressona a sororitat: les portoriquenyes volen gaudir de la llibertat i de la independència que tenen les altres dones del Nova York dels anys 50. Si queda ben clar aquest punt, en aquest tema, cauen en la dependència dels nois en tots els altres quadres. L'espectacle se centra en, pràcticament tres personatges: Maria i Toni (el Romeo i Julieta contemporani) i en Anita, la companya que l'encobrirà, confiant en la victòria de l'Amor més pur. Si a Amor Pur, de tant intens, tener por de seguida de perdre'l com qui veu com s'estimba el clima, aquí no hi ha temps a desgastar el primer pètal de la margarida. tot passa molt ràpid. I en aquest quadre de personatges fet en quatre arquetips respiren molt bé els dos personatges femenins, antagònics, romàntics, (Poline recorda a la grumet de Mar i cel!) que caricaturitzen els seus ideals i es fan tendres i empàtics per la seva simplicitat. La resta, lamentablement, és testosterona primitiva, perquè no hi ha hagut el treball d'endinsar-se en les biografies psicològiques de cada personatge.

Amb motiu del 100 aniversari del naixement de Leonard Berstein, la productora SOM Produce va estrenar West Side Story l’any passat a Madrid amb un muntatge fidel a la versió original íntegra del 1957, quan el musical va debutar al Winter Garden Theatre de Broadway. Després d’una temporada d’èxit i de fer gira per algunes ciutats d’arreu de l’Estat, arriba a Barcelona com a cita obligatòria per al públic amant dels musicals i com una molt bona oportunitat per qui vulgui descobrir el gènere amb una de les obres més importants.West Side Story és un muntatge de gran format i posada en escena espectacular tant a nivell de recursos artístics, ja que hi participen prop de quaranta artistes entre intèrprets i músics, com tècnics. D’entrada salta a la vista l’aparell escenogràfic de Ricardo Sánchez Cuerda que traça un mecanisme mòbil canviant segons l’espai on transcorre l’acció, una transformació constant a vista del públic amb elements que pugen i baixen. La concepció de l’espai permet l’atmosfera idònia gràcies al titànic treball d’il·luminació de Carlos Torrijos i Juan Gómez.L’excel·lent partitura de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim, fa vertigen intentar sintetitzar la barreja de gèneres i ritmes, brilla amb l’orquestra en directe de catorze músics dirigida per Gaby Goldman. Un dels grans encerts és la seva distribució, repartida entre el fossar i una part elevada al fons de l’escenari que permet en algunes escenes veure l’execució del vent i la percussió des de qualsevol butaca. La música, juntament amb la coreografia Jerome Robbins, són el plat fort que fan d’aquesta història el clàssic en què s’ha convertit amb els anys.En aquest muntatge els números de dansa són ferms i intensos, especialment en les coreografies de grup on cal destacar la festa al gimnàs on participen al complert els Jets i els Sharks a la primera part, o la baralla de la segona. Menció a banda per a la bona execució del mític «America» i la seva protagonista, Silvia Álvarez, una Anita forta amb cos i veu quan canta i balla però a qui li manca magnetisme en les escenes parlades.Pel que fa als dos protagonistes, Talía del Val s’emporta el triomf amb aquesta Maria innocent que va evolucionant durant l’espectacle des de la delicadesa vocal fins a la potència lírica amb què sorprèn el públic, per exemple a l’escena de la colla de noies on fa la rèplica a una solvent i graciosa Estefania del Pino (Teresita). Del Val fa dels seus dots lírics un marca de personalitat en el seu cant que eclipsa en certa manera a Guido Balzaretti, convertint-lo en un Tony de factura més convencional.En conjunt les interpretacions són exigents en la part física de la dansa i a l’hora de cantar però a les parts parlades decauen, mostra de direcció escènica que desaprofita la profunditat que ofereixen els personatges. Així la química i apassionament entre els protagonistes no acaba de fer-se sentir a la platea, o el control i pressió del sistema policial cap als joves acaba convertit en caricatura.Malgrat això, West Side Story és un espectacle per gaudir. La història d’amor a primera vista entre Tony i Maria, els Romeu i Julieta del West Side de Nova York dels 50 continua essent el reclam per a molts espectadors, però el missatge més vigent del text d’Arthur Laurens des d’un punt de vista actual és un altre, el rebuig a la xenofòbia i l’acceptació del fet que tothom som estrangers.