Winnipeg

informació obra



Intèrprets:
Laia Alberch , Martí Salvat, Edu Tudela, Laura Maria González
Direcció:
Norbert Martínez
Escenografia:
Anna Tantull
Autor:
Laura Martel
Ajudant de direcció:
Eduard García Oñate, Diana Díaz
Vídeo:
Núria Planes Llull, Clara Guixé i Viedma, Jordi Soler Quintana
Vestuari:
Maria del Mar Grañena Serradell
So:
Nacho López
Il·luminació:
Yuri Plana
Sinopsi:

Cant a l’esperança i crida contra l’oblit, aquesta obra recorda el moment en què el poeta Pablo Neruda i el ministre d’Exteriors del govern xilè, Abraham Ortega, van obrir les portes del país a més de 2.000 republicans espanyols exiliats.

No tothom ho recorda però, entre el 1934 i el 1937, el poeta Pablo Neruda va exercir com a cònsol de Xile a Barcelona. Va viure a la capital catalana els moments més decisius de la Segona República i els inicis de la guerra civil fins que, tres anys després d’arribar a la ciutat, va haver de tornar a Santiago a causa de l’avanç de les tropes franquistes. Des d’allà va seguir les notícies sobre l’ocupació de Barcelona per les tropes feixistes i l’arribada a territori francès d’un bon nombre d’exiliats, condemnats a viure en condicions lamentables en els camps de refugiats del país veí. Amb bones connexions amb la presidència del govern xilè, Neruda va aconseguir ser anomenat Cònsol Especial per a la Immigració Espanyola a França. Des d’aquesta posició, i gràcies a la complicitat de l’aleshores ministre de Relacions Exteriors, Abraham Ortega, es va implicar en la iniciativa de noliejar un vaixell francès, el Winnipeg, per tal de transportar més de 2.000 exiliats fins a Valparaíso, on el govern xilè els donaria asil. Van arribar a port el setembre d’aquell any i es van establir majoritàriament al nord del país. Alguns d’ells van tornar a Espanya uns anys després, tot i que la majoria van acabar establint-se a Xile definitivament. Algú els va anomenar “els fills de Neruda”, poeta que va acabar considerant aquell episodi de la seva existència tan valuós com els poemes que havia escrit. Vuitanta anys després (es van complir el 2019), aquesta història de foscor, horror i crueltat, però també d’esperança i solidaritat, constitueix un episodi gairebé ignorat de la història de la guerra civil. Sort que, el 2014, Laura Martel va relatar els fets en una novel·la gràfica protagonitzada per una nena i amb dibuixos d’Antonia Santolaya.

Ara, Martel, dramaturga i guionista de cinema, converteix l’episodi en un muntatge teatral dirigit per Norbert Martínez, un director i actor que forma part de la companyia Les Llibertàries, que ha treballat sovint amb el director Julio Manrique i ha dirigit ell mateix un bon nombre d’espectacles, entre els quals ¿La vida es sueño? o #gwenismürfila vista al Grec 2018.

Crítica: Winnipeg

24/09/2020

Commoure's tot despertant la necessitat de recordar

per Jordi Bordes

La Jarra azul va sobtar tothom quan va presentar una peça, multitudinària a escena, per evocar les diferents veu de Morelia a Los niños de Morelia. Era una aventura que pretenia evocar el drama dels nens que van fugir de la Guerra Civil a uns campaments de Mèxic, creient que tornarien en poc temps a Catalunya. Ara, aquesta companyia, amb la direcció de Norbert Martínez, plasma un viatge en vaixell, també multitudinari, però només amb 4 actors i unes imatges impactants. El col·lapse de veus s'aconsegueix gràcies a senzill jocs de llop d'àudio i extremant l'ús del microfon.

La peça és una adaptació del llibre de còmics homònim de Laura Martel. Sense haver fullejat el còmic original, es pot imaginar molts dels primers plans dibuixats, ara retratats a través d'una càmera en format de cinema live. És una fórmula que porta unes imatges poètiques precioses però, sobretot també narratives i emocionals (com el vaixell transformat en una ploma de Pablo Neruda dins d'un got ple d'aigua i amb la sorra d'Argelers de suport). Amb molt poc i en un espai estàtic (tot i que sí que hi ha continus desplaçaments dels actors interpretant diferents personatges i localitzacions (el director ja jugava amb l'ambigüitat del blanc per evocar molts espais i estats d'ànim diferents a Llibert).

Si hi ha un altre element que basteix l'estructura dramatúrgica és el seu fil musical, interpretat a cappella pels personatges, entre valents a melancòlics. En aquest sentit, les veus d'Edu Tudela, Martí Salvat (habitual de Projecte ingenu que també treballen sovint la veu), Laura Maria González i Laia Alberch permeten un repertori molt ampli de cançons. Que poden ser de trinxera (en sortien també a In memoriam) però també de rereguarda (per ambientar l'entrada a París del pare i filla protagonistes o per bressolar les criatures nascudes durant el trajecte).

De Morelia també en va fer una peç molt intimista Elena Fortuny al Tantarantana Los niños oscuros de Morelia (Tantarantana 2019). Winnipeg és una peça que permet aprofundir, no tant en el desenvolupament d'aquests 2000 refugiats espanyols a Xile, si no tot els tràmits per poder embarcar, sortint dels camps de refugiats francesos. Per això, aquesta obra també parla d'Argerlers (recordant la placa que demana "home lliure, recodar-ho") i que combrega amb la dramaturgia de Rastres-Argelers, també molt recent. I, puntualment, amb La maternitat d'Elna. La lluita dins del vaixell insinua les raons de la guerra (d'enveges entre socialistes i anrquistes, "la guerra es perd perquè ningú accepta que a l'altre li pugui anar b´la vida", diuen a la peça). Una discussió que coincideix amb Preses, que fins fa ben poc estava al Tantarantana.

El resultat de Winnipeg és rodó. Insisteix amb es formes del cinema live i amb les presentacions a públic en primera persona de diferents testimonis, aconseguint atrapar tant pel que s'explica (la responsabilitat de tothom, avui, encara seria agrair la generositat del govern xilè amb un Salvador Allende, llavors, ministre de sanitat) com per la forma. La peça commou l'ànima i convida a sentir-se una persona lliure que recorda.