Woyzeck és el retrat del procés de deshumanització que pateix el soldat protagonista com a conseqüència de les pressions del seu entorn social, pressions que es veuen exemplificades en el abusos directes del seu superior, el Capità, i els experiments del Metge local, que l’usa com a conillet d’índies per a les seves investigacions. Woyzeck viu en parella amb Marie, la mare del seu fill de pocs anys, però davant l’estat d’absència i la incipient follia del soldat, la relació es veurà truncada de dalt a baix.
Ara que el 2013 es celebra el bicentenari del naixement de Georg Büchner, autor de l’obra, la present adaptació de Woyzeck pretén ser un compendi d’algun dels racons més reveladors de la visió de l’autor. Un homenatge a una obra que en el seu conjunt és breu, però que amb la seva veu influent prefigura l’autor imponent que hauria pogut arribar a ser de no morir a la prematura edat de vint-i-tres anys.
Woyzeck és un retrat de la naturalesa humana, la història de la deshumanització i camí a la bogeria d'un soldat pressionat (o manipulat) per la societat que l'envolta. Un text inacabat però imprescindible dins la literatura alemanya. La versió de Marc Rosich és un aiguabarreig d'aquesta i altres peces curtes de Georg Büchner i, tot i així, aconsegueix captar i mantenir l'essència de l'obra i alhora fer-la més digerible. Rosich ha optat per evidenciar que el drama existencial del protagonista és el d'un proletari qualsevol i fer, alhora, una metàfora de la pressió dels treballadors actuals. A pesar de la fredor de l'espai,-el complex fabril Palo Alto-, estem davant d'un espectacle amb ànima que et toca, et colpeix i t'emportes a casa.
La filosofia de Parking d'Hivern és, com a l'estiu amb les comèdies del bard, prescindir de pràcticament qualsevol escenografia o element artificial. I com succeïx amb el parc del Nord; que ja sembla fet per representar-hi Shakespeare, no podem imaginar un context millor que el Palo Alto per aquest Woyzeck. Fora, l'alta xemeneia, dins; el fred, l'espai buit i gairebé inhumà. El centre del muntatge, doncs, són els personatges. La vida de tots ells transcorre miserable sota l'atenta i innocent mirada del fill de Woyzeck (un encertat Pep Garcia Pascual) i la incessant cançó de bressol que ens canten una vegada i una altra i una altra. Una elecció molt intel·ligent per part de Rosich ja que no només serveix de contrapunt a la duresa de les al·lucinacions que pateix Woyzeck, sinó que, com la societat, ens bressola fins a la fi.
El principal encert, és, però, el protagonista. Carles Gilabert ens regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre l'alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final. "Penses massa, Woyzeck" li adverteix el capità. I ell corre, corre d'un lloc a l'altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos un hàmster dins la gàbia de la societat.