Wozzeck

Òpera

informació obra


Direcció:
William Kentridge
Sinopsi:

El 5 de maig de 1914, Alban Berg va assistir a la primera representació del Woyzeck teatral del dramaturg Georg Büchner. Impactat per la història, decideix convertir-la en òpera, i l’any 1922 clou la partitura integrant en l’argument la seva pròpia experiència com a treballador del Ministeri de Guerra durant la I Guerra Mundial. La brutalitat i la desesperança d’una societat ofegada pels horrors bèl·lics s’evoquen des de la seva estrena.

Èxit immediat i obra mestra de l’Escola de Viena, per la seva poderosa fusió entre música i drama resulta inspiradora i un crit de protesta de l’expressionisme de Berg. Una història amb una dimensió tràgica que supera la literalitat per esdevenir un tema universal i que parla d’elements tan inherents a la condició humana com la vida, l’amor, el desig i la mort.

Wozzeck és un soldat amb una existència quotidiana de misèria i alineació que sucumbirà humiliat davant de la maldat de les dures lleis de l’explotació i l’abús. Víctima de la crueltat dels experiments del metge militar i obligat pel seu capità a portar a terme les feines més humils i servils, no és altra cosa que un individu reduït a l’objecte, propietat de la classe dominant. La llar amb Marie, la seva amant, i el fill en comú són el seu paradís real, però quan la dona el traeix amb el Tambor Major s’activa una espiral d’ira i gelosia autodestructiva: una guerra contra el món, però també interna i mental.

Una proposta extraordinària que aglutina Matthias Goerne com a protagonista descomunal; Josep Pons, inspirat i reconegut director en aquest repertori, i una posada en escena signada per l’artista plàstic sud-africà William Kentridge. La producció, provinent del Festival de Salzburg, és un exemple d’obra d’art total elaborada i sublim plena dels codis propis de Kentridge: projeccions, dibuixos al carbonet, crítica des de l’absurd, escenaris centrats en Johannesburg... tot per subratllar la deshumanització creixent que assola l’existència de Wozzeck. La dansa macabra final és una desfilada de la humanitat: però cap on es dirigeix la processó?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Wozzeck

30/06/2022

La realidad que nos golpea desde hace más de un siglo

per Enid Negrete

Hace más de un siglo que Alban Berg nos regaló esta joya de la lírica, donde lo peor del ser humano queda retratado para que nos veamos, sin ningún bálsamo, el desastre como seres que hemos sido desde hace más tiempo del que nos creemos.

El montaje que proponen William Kentridge y Luc de Wit, con su excelente equipo de diseñadores, es de una fuerza y una calidad extraordinaria. Pasamos una de las noches más memorables de la temporada, rodeados por esa estética expresionista, inmersos en ese extraordinario retrato de un ser humano destruido.

Se debe subrayar el excelente trabajo del coro, que además fue manejado escénicamente de tal manera que se logró que fuera una unidad compuesta por individuos, a los que podrías reconocer y en los que podías leer el desastre vital de su existencia. Lejos, muy lejos de la masa mal dirigida de personas que parecen estar de más en la escena, aquí el coro fue un signo legible del estado desastroso de la sociedad.

Aunque el elenco podría presentar algunas irregularidades, la verdad es que el trabajo de todos fue remarcable, pero como ninguno el protagónico interpretado por Matthias Goerne, con una voz que no solo superaba la densidad orquestal de Berg (que no es poca cosa) con una enorme facilidad, sino cuya carnosidad y oscuridad era de una expresividad sobresaliente.

Una partitura como esta, que se considera clave para la ópera del siglo XX y posterior, es muy difícil de interpretar. Josep Pons ya nos ha acostumbrado a un trabajo que poco a poco eleva el nivel de la orquesta del teatro. En este caso resultó sorprendente por momentos.

Una maravilla poder disfrutar de esta calidad de montajes en esta calidad de obras.