Zloty

'Zloty' vol explicar la història d'un artista de circ (Pau Palaus) que després d'una gran tempesta es troba en la intempèrie. El vent i la pluja ha destrossat totalment la carpa i el camió de la companyia no arrenca.L'espai escènic que veu l'espectador és una vella pista de circ i el camió de la companyia. Abans que el públic entri en aquest atractiu i suggeridor espai, una veu en off ens posa en situació. El circ ha volat. El text introductori acaba amb unes paraules molt boniques: "El circ porta la bandera de la llibertat'.Amb el públic assegut a la bancada de les graderies, un pallasso destrossat per la malastrugança i la ventada busca una sortida a tot plegat, arreglar el camió i tornar a la carretera.El punt de partida recorda moltes altres històries amb la tragèdia o la decadència del circ com a punt de partida. Per exemple 'El Gran Final', espectacle estrenat l'any 2018 que va protagonitzar amb la companyia Bucraá Circus el mateix Pau Palaus amb Fer Catastropher.En aquesta ocasió, en moltes de les accions que es construeixen al llarg de l'espectacle es troba a faltar la rèplica a Pau Palaus. Les situacions es queden a mitges, es repeteixen o els falta desenvolupament. I costa entendre la falta d'una figura necessària en el pallasso com el contrapunt.A escena hi ha Maria Solé, que ens acompanya amb delicadesa tocant el piano i cantant. Soler, però, queda al marge de tota la trama.Al final ens podem quedar amb la sensació que hi ha massa embalatge per a tan poca història i que es podria esperar una mica més d'un espectacle estrenat a Tàrrega amb molt bones expectatives.PD: El text introductori i la retolació del vehicle és en castellà. No puc entendre que en una producció pública de FiraTàrrega i amb una companyia catalana es bandegi d'aquesta manera el català.

Que bonic quan un artista connecta tant amb el públic! A Zloty, el pallasso de Pau Palaus ho fa a través de diversos elements. El primer és l'humor, amb un personatge de clown que juga amb nosaltres amb trapelleria. Palaus ens porta per on vol sense paraules, començant per l'entrada a la seva petita carpa, estrenyent-nos tant com sigui possible per miraculosament acabar de cabre-hi tots. Una experiència de proximitat literal (es nota que ja ha passat la pandèmia), d'apinyar-se uns amb els altres i riure de la pintoresca situació. La carpa és íntima, rústica i artesanal. El disseny d'Helios Armengol inclou un camió incrustat que cal arreglar (de seguida penso en l'escenografia de Lifespoiler). I entre els intents divertits amb la imprescindible ajuda del públic, records audiovisuals d'allò que va ser la companyia del pallasso, d'aquells moments que ja no tornaran. Aquí tenim el segon element: la nostàlgia, que connecta amb els ja no tan petits. I encara un tercer, l'acrobàcia. El pallasso es desplaça fent equilibris amb una capsa als peus o s'enfila a un pal per penjar una bandera entre la sorpresa i l'admiració del públic.Durant tota la funció l'acompanya l'encarregada de la música en directe (Maria Soler). S'entreveu un intent per a integrar-la com a personatge, amb una actitud rígida que no sempre s'aguanta (el riure a vegades és inevitable). Amb tot, es troba a faltar més interacció, un protagonisme més compartit. En un espectacle en què es parla de la soledat, amb un pallasso que es lamenta de tots els companys que ja no hi són, és estrany que l'única que queda passi tan desapercebuda.Tot i això, Zloty és emotiu, tendre i divertit. D'aquells espectacles d'on surts amb alegria. Una peça per passar una bona estona tinguis l'edat que tinguis.

És tot un repte construir des del no res, a partir de la sensibilitat dels personatges. Aquesta és la base del clown. I aquest és el codi d'aquesta producció que es va veure en format de working progress i que es preveu l'estrena per Fira Tàrrega. A hores d'ara, són 40 minuts d'una força catàrtica. En tot aquest temps, apareixen els 4 personatges (un home fent cabrioles sobre d'una caixa i resistint a la inèrcia de la corda que va recollint; un clarinet i un saxo que proven d'assumir les sorpreses de la situació; i una noia tapada per una pila de roba que fa les funcions de cavall i que transforma el renill amb una veu melòdica fins que arribarà, per fi, al teclat). Tenen el punt de partida i ja és prou intrigant i empàtic com per robar el cor de tota la grada que els envolta en una mena de barraca de fira, tant fràgil i inconsistent com ho són els personatges. La paradoxa és que, des d'aquesta fragilitat, cusen unes relacions de gran profunditat, entre ells i (el que és més difícil) amb el públic. Ara només falta que l’acomodador entri a la barraca i esclati el final (què passarà amb l'aigua que comparteixen? Quin joc tindrà la repisa on es puja el protagonista? Què s'amaga dins de la caixa? Quin misteri amaga el marc sense foto penjat a una de les parets? Cal que passi res més?A hores d'ara, és només una peça de clown amb només música i mirades curioses i tendres provant de rebel·lar-se al destí. Desenterrant poesia entre la misèria. Com si fossin uns clochards (marca Leandre i Claire amb peces com Refugiada poètica), acullen el públic en una barraca circular que evoca la simplicitat de Manolo Alcántara a Rudo. Quan el renill de cavall es converteix en cant i joc vocal, ressona la poesia fràgil i trencadissa dels Baró d’Evel (Là, Bèsties, Falaise). Es respira la sensibilitat extrema de Ponten Pié (Ârtica) i el divertit patetisme de Los Excéntricos (The melting Pout-Purri).Potser falta completar-la, però ja té visos de puntada final. En tornarem a parlar quan hagin completat l'estrena.