RECOMANACCIONS. cròniques ‘a la cuina’


16/04/2020

Adéu a Maria-José Ragué

per Recomana

Adéu mestra, amiga, companya

Poc em pensava jo quan comentava un text de Maria-José Ragué sobre el happening, al meu darrer examen de COU, que acabaríem sent amigues. Era cosa del karma (i de confluències astrals varies) o d’aquest món-mocador “ple de mocs en el que tots acabem enganxant-nos” -versió molt seva de l’expressió popular. Ens vam conèixer a la facultat de Geografia i Història. Vam coincidir a l’Institut d’Experimentació Teatral que presidia l’admirat mestre Ricard Salvat (més tard, AIET). Vaig triar les assignatures específiques de teatre que impartia i, més tard, les de doctorat. Sense adonar-me, em va anar embolicant en un munt de projectes: de dones i teatre, de ritus i mites i en aquell encontre intercultural de teatre d’Utopia-93... Mai vaig saber dir-li que no! M’admirava el seu entusiasme, la seva immensa capacitat de treball, la seva força de voluntat per llegir-ho tot, per veure-ho tot... i deixar-ne constància escrita, malgrat la seva “mala salut de ferro”.

Així, entre un “ho vull per abans d’ahir”, un xupito de whisky i una cigarreta compartits, vaig anar coneixent la noia de casa bona que se’n va anar a Berkeley, va ser al Woodstock al 1969 i ens ho va explicar a California Trip (Kairos, 1971), a la feminista que va escriure Proceso a la familia española (GEDISA, 1979), a la inquieta teatrera que comprava fotos a Broadway per publicar-les a la revista Yorick i a la dramaturga que reinterpretava el mite de Fedra a Crits de gavines (Millà, 1990). Vaig llegir algunes de les moltes entrevistes que havia fet a distingides personalitats d’abast mundial per a la Biblioteca Salvat de Grandes Temas, de la que va escriure els volums dedicats als moviments pop i als moviments d’alliberament de la dona. Vaig conèixer a la Dra. Ragué que presentava ponències a congressos i seminaris teatrals d’arreu -tantes autores i autors em va fer descobrir!- que publicava llibres i es convertia en un referent acadèmic important; la mateixa que muntava cicles, taules rodones i seminaris a la UB o a la Beckett i convidava als personatges més rellevants de l’escena catalana a les aules d’Història de l’art. Darrera de tota aquesta feina, hi havia també l’autora de I tornarà a florir la mimosa (Edicions 62, 1984), el seu llibre més íntim i personal, en el que vaig descobrir la Maria-José/dona, sense cognoms.

La seva tasca com a crítica de teatre és enorme: testimoni de les grandeses i misèries de l’escena catalana de finals dels anys 70 fins la passada temporada, havia publicat en diferents diaris, en revistes com la seva estimada Jano o la República de las letras i en publicacions específicament teatrals com Primer Acto, Escena o Assaig de Teatre. Feia més de 20 anys que publicava regularment les seves crítiques al diari El Mundo. Catalunya i uns quants menys que col·laborava mensualment a la revista Artez. Em convidava a acompanyar-la al teatre i li agradava presentar-me com la seva “atutorada de doctorat i, malgrat això, amiga” Què feliç em feia aquesta presentació! M’animava a escriure amb aquell imperatiu que feia servir de forma tan natural i em va obrir més d’una porta per publicar. Havíem parlat molt sobre el llenguatge de la crítica... Guardo en una caixa enorme gran part dels seus apunts i dossiers sobre crítica teatral. Viatjava per veure teatre i veia teatre quan anava de viatge. Dels festivals, Avignon era el seu preferit, devorava funcions de l’on i de l’off amb golafreria insaciable. Si vas a Madrid no et perdis... A Lisboa has de veure... A Nova York he vist una cosa molt radical en uns hangars... D’aquell viatge, em va portar un bolígraf amb una llumeta, especial per a crítics!

Aquesta darrera temporada, la “fèrria mala salut” s’ha anat esquerdant. El seu cos afeblit ja no li permetia seguir el ritme que durant tants anys s’havia imposat. Les dues érem prou conscients que em tocaria escriure això... ho faig amb una mena de pessic al cor. Ens ha deixat en aquesta octava de Corpus que coincideix amb Sant Joan, amb el Grec i Avignon a punt d’esclatar. Tan de bo et puguis retrobar amb quins et van estimar i admirar i amb el Jesús Moll. Em submergiré al mar i pensaré fort, molt fort en tu!

Iolanda G. Madariaga