Nenes i nens, agra comèdia de l’autora Dennis Kelly i dirigida per Joel Joan, hi trobem una crítica directa al comportament masclista. A través d’una sèrie d’escenes combinades amb moments de la protagonista amb els seus fills, reflexions personals i les etapes de la seva vida van conduint al públic en un desenllaç que no deixarà indiferent a ningú. Poc que es van donant pistes que hom s’espera, la interpretació és tan autèntica i emotiva que l’espectador arriba a ficar-se en la pell de la protagonista i sentir la torbació de les experiències viscudes.
Una polèmica contínua i una crítica als períodes que hom pot viure i per tant sentir-se identificat mentre va transcorrent l’obra. Nenes i nens convida a endinsar-se i navegar en un passat que s’esvaeix, en un present que crida a canviar, lluitar per uns valors concrets i un futur de planificació i millora del que s’és com a societat.
Sense escenografia, una escenificació senzilla i simple on Anna Sahun simplement amb els seus gestos, i els seus canvis en el to, inclou la resta de personatges en els seus diàlegs. El seu monòleg s’acompanya amb colors de fons que van canviant per dirigir a l’espectador en cada escena. Una peça de teatre que dura prop més d’una hora i, tot i l’escenificació descrita, la representació és de tal excel·lència que la simplicitat en l’escenari li aporta valor i harmonia a l’obra.
L’actriu interpreta una dona que treballa en una productora, casada i amb dos fills i que aconsegueix l’èxit professional. A partir d’aquest triomf la seva vida dóna un gir de 360º. Per l’espectador serà una galleda freda per entrar en la reflexió i presa de consciència en que no tot és el que sembla i que, com tots sabem, la vida no és un camí de roses. S’obre un debat a la violència, a l’afirmació de l’ésser humà com a l’única espècie a la terra que és intrínsecament violenta i fa mal per propi plaer, per venjança, per sentir-se inferior i acabar eliminant tot amor al seu pas.
Amb un inici ple d’humor, la intèrpret aconsegueix fer entrar al públic en un escenari còmode i familiar per després conduir-lo en temes més profunds, delicats i íntims del personatge. Un cop al bell mig de la història, l’espectador ja es veurà dins de la peça de teatre i formarà part de la mateixa, sentint-la a estones seva. El desenllaç final dona moltes oportunitats de tocar la part més íntima d’un mateix, reflexionar sobre la societat on vivim i fins on és capaç d’arribar l’ésser humà. I és en aquest precís moment quan l’espectador s’adona que físicament pot estar a la butaca, tanmateix, en una empatia natural es trasllada en l’experiència que li acaben d’explicar i desitjos de ràbia, d’ètica moral i sentiments confrontats apareixen després d’una peça de teatre tant humana i actual.
Judith Paneque Rostán
