Afincada a França des de fa una bona colla d’anys, l’Aina Alegre (1985) are viu i treballa a cavall de París i Barcelona. La coreògrafa de Vilafranca del Penedés, que actualment és artista resident del Mercat de les Flors ens parla de les peces que hi presentarà els propers dies. El solo R.A.U.X.A es podrà veure el 26 i 27 de febrer i el trio La Nuit, nos autres el 2 i el 3 de març. Entre dues ciutats, entre el gust per allò ancestral i la curiositat per la ciència ficció, Aina Alegre és una veu del present que fa vibrar i descobrir la matèria intangible de la que estem fets.
Per què vas anar estudiar dansa a França? Era un objectiu que t’havies marcat molt abans d’anar-hi?
Va ser molt casual. Jo estava estudiant sociologia a la UB i també estava fent una formació a Barcelona en un lloc on hi havia molta barreja de disciplines, es feia cant, teatre i dansa, cosa que m’anava molt bé, perquè no tenia molt clar cap a on tirar. Quan em vaig plantejar estudiar dansa a fons em va passar el que li va passar a molta gent de la meva generació: pensar que a Barcelona no hi hauria sortides i que, a més, era més interessant sortir fora. Llavors tenia 19 anys, m’agradava França i volia aprendre francès, així que vaig llençar-m’hi. Vaig entrar al CNDC d’Angers, on et formen tan com a ballarina com a creadora, a més s’ensenya a fons història de la dansa contemporània, filosofia sobre el cos i sobre el pensament antropològic.
Després d’haver estudiat i treballat més de 15 anys a França principalment, ara treballes i vius a cavall de París i Barcelona. De fet, tens el peu més posat a Barcelona perquè el 2021 vas començar la teva relació amb el Mercat de les Flors com artista resident. Què suposa aquest canvi per a tu?
El desig de voler estar a cavall de París i Barcelona no és només un desig personal, sinó també és per penetrar en altres cultures coreogràfiques. La de Barcelona i la de París no tenen res a veure. Es tracta també de poder renovar la meva mirada cap al món coreogràfic o deixar-me influenciar per noves maneres de pensar allò coreogràfic. Jo al final soc una artista francesa, però alhora sempre he estat estrangera. El que m’interessa ara és viure entre països o entre mons coreogràfics. És a dir, no tenir una visió que sigui única o unilateral, sinó que sigui més múltiple i poder estar a cavall entre diferents territoris i cultures.
Ara estic treballant en una creació nova que estrenarem l’any que ve a Bèlgica i aquí al Mercat en la que la meitat de l’equip és d’aquí i l’altre és de França. Serà la peça que he creat amb un grup més gran fins ara, som onze, sis ballarines i cinc músiques.
A Barcelona hem conegut el teu treball gràcies a la Sala Hiroshima, on vas estar una temporada d’artista resident i on va presentar peces com Le Jour de la Bête (2017) o on vas pre-estrenar La Nuit, nos autres (2019). Al Mercat tornes a presentar la segona peça. Quan vaig veure La Nuit va ser com veure una altra cara teva com a coreògrafa.
De fet, La Nuit és una resposta a Le Jour de la bête, que indaga en celebracions diürnes, en espais públics. A Le jour de la bête (El dia de la bèstia) vaig fer servir materials coreogràfics que son molt empàtics, és a dir, per convidar tothom en aquest cos col·lectiu, o en aquest cos catàrtic. En canvi amb La Nuit, nos autres (La nit, els altres nosaltres) em vaig preguntar: com seria una celebració íntima i individual en un espai nocturn. Quin seria el viatge? I el primer moviment que a mi em sortia era fer un viatge cap al si d’una mateixa per poder alliberar altres corporalitats, altes fisicalitats o altres cossos. Perseguia la idea d’un cos més plural, més híbrid, la idea de la transformació i mutació, però no pas de la identitat.
La fisicalitat de La nuit s’allunya molt de la de Le Jour.
En aquesta peça també era la primera vegada que estava fora, i el primer que vaig veure és que volia alimentar-me del trio format per Isabelle Catalan, Cosima Grand i Gwendal Raymond, les ballarins i el ballarí de la peça. És una fisicalitat que està lluny del que acostumo a fer jo com a intèrpret en les meves pròpies peces. A La Nuit, nos autres vam treballar molt les mans, perquè les mans poden revelar molt sobre l’estat d’una, i la idea del joc de màscara, que també passa per l’ús de la veu com a màscara. Vaig dedicar-me a mirar molts retrats amb la idea de treballar un autoretrat de transformació permanent. També em va influenciar molt la fotògrafa dels anys vint Claude Cahun. Volia arribar a la seva noció d’autoretrat però en moviment per presentar una sèrie de mutacions. No busco que l’Isabelle, la Cosima i en Gwendal encarnin personatges, sinó estats del cos i moviments energètics. Tot plegat té un aire molt barroc.
D’ença que es va pre-estrenar a la Sala Hiroshima s’ha presentat 30 vegades. Ha crescut o canviat la peça?
Aquesta peça per a mi sempre ha estat molt misteriosa, perquè depén molt de les dosis. Poder-la presentar davant del públic m’ha anat molt bé, perquè no és una peça frontal. És una mica com mirar un aquari. Hem anat trobant l’equilibri entre aquest món misterios i la connexió amb el públic deixant que l’espectador pugui anar penentrant amb la seva mirada i pugui fer el seu propi viatge, sense guiar-lo. La Nuit té molt a veure amb el que podria ser una experiència pictòrica. És a dir, com un quadre se’ns pot anar revelant a poc a poc. Jo quan l’estava creant parlava de l’experiència coreo-plàstica. Això fa que la relació amb el temps i la presència sigui diferent. No es tracta d’una peça lenta, però no té un ritme tan obvi com altres peces.
L’altra peça que presentaràs al Mercat de les Flors és R.A.U.X.A. Un solo que vas crear en plena pandèmia el novembre del 2020, pel festival Next Festival, que és un festival transfronterer entre Bèlgica i França. Quan vas estar treballant aquest solo vas començar a treballar de manera més evident, un gest que ja estava latent en treballs anteriors, el picar i el martellejar.
Sí, amb R.A.U.X.A., de cop vaig agafar consciència sobre aquest picar, aquest martellejar com un gest que forma part del meu llenguatge coreogràfic, però que activo de maneres molt diferents. Em tornava a venir aquest gest, i per a mi no es tracta només del gest, sinó d’allò que dispara, a mi em porta a connectar amb la qüestió del ritme, de modular l’espai, modular el terra, em porta a un cos sonor. La necessitat d’implicar la materialitat del terra o de l’espai, em porta a la repetició. No pas una repetició mecànica, sinó una repetició per obrir sensacions físiques i sensorials. M’agrada també la idea de crear ressonància a partir de la vibració del cos. És un cos que té límits, però que gràcies a la dansa s’expandeix. Picant crees molta ressonància i aquesta noció d’expansió immaterial alimenta la meva recerca en general. És un motor que m’ajuda a generar material.
Què té de “rauxa” R.A.U.X.A.?
Jo sempre tinc el títol pensat. Al principi em dona molta informació i després el deixo anar, perquè no em serveix per res. En el seu moment vaig trobar que la pulsió del picar lliga amb “rauxa”, que és una paraula arcaica, i que sempre va associada amb el seny. Gràcies al treball amb els col·laboradors i col·laboradores de l’espectacle vaig entrar a indagar en la memòria d’un gest. Perquè les primeres formes de picar també son les primeres formes de música, de comunicació, de fer objectes. Aquests elements tan arcaics a mi em propulsen cap a la futurabilitat del propi gest.
Jo treballo molt amb la noció de ficció i ciència ficció. La ciència ficció ha influenciat molt el meu imaginari, perquè justament per a mi és un lloc des d’on emancipar els cossos, ha sigut un lloc de projecció i utopització dels cossos. La peça va atrevassant diferents atmosferes, és una immersió sensorial.
La música a R.A.U.X.A és en directe. Quina relació estableixes entre els diferents elements escènics?
Sí, en Josep Tutusaus toca en directe, treballa amb sintetitzadors i amb una estació electroacústica, però no se’l veu, perquè no és un duet entre una ballarina i un músic. Però, en canvi, sí que ens vam adonar que per a la peça era molt important que es mantingués en viu el que fa, ja que sinó és impossible mantenir la polirítmia del meu picar, el que els micros agafen i el que ell fa. És important mantenir l’escolta en viu, tot i que la peça estigui escrita. Hi ha una certa interdependència entre els elements, entre la llum, el so i el cos, perquè no volia que la llum i el so només donéssin suport al que jo faig, sinó que tinguessin la seva pròpia vida. Som tres cossos que ens estem relacionant. Les llums a R.A.U.X.A. són un cos en moviment. Volia que el públic no només miri un cos, sinó també un espai. Fins ara havia estat treballant molt en el cos com a centre i ara m’interessa molt el que hi ha entre els cossos, que és el que deixem com a traça en els espais.
La recerca sobre el picar i el martellejar no s’acabava amb R.A.U.X.A o altres espectacles que puguis crear en un futur. Com l’estàs desenvolupant?
Quan vaig començar a pensar R.A.U.X.A. vaig veure que m’interessava fer una recerca de totes les cultures i comunitats que piquen i martellegen en les seves danses o oficis. No podia evocar això en un sol espectacle, ja que es tracta d’una investigació llarga que podria durar tota la vida. Per tant, vaig veure que havia de separar aquests dos projectes. D’aquesta manera van sorgir els ESTUDIS en els que recullo la paraula de persones que m’expliquen la seva pròpia cultura i la seva relació amb el picar que pot ser en danses populars o com treballen en el camp, la indústria, o la música. És un món molt obert. Per exemple, FANDANGO està enfocat en la collita de les experiències de persones del País Basc, que m’explicàven la seva història íntima. O, a ESTUDI 3, que vaig presentar a Fira Mediterrània, vaig treballar amb gent que balla el ball dels Pastorets, una dansa que es practica a Tarragona, Sitges i Vilafranca. Els balladors porten un bastó llarg de roure i piquen a terra, que també és molt curiós. ESTUDIS també tracta de com jo, que mai aprendré bé aquestes danses, m’alimento d’aquestes paraules, d’aquest relat, i ho transformo en la meva pròpia ficció física.
