Aquesta setmana (dijous, divendres i dissabte) es podrà veure Desbordes a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors, l’última creació d’Amaranta Velarde que es va estrenar al Festival GREC l’estiu passat; el projecte és una coproducció del Mercat, el Grec i les Beques Barcelona Crea 2020. Nascuda a Oviedo i després d’estudiar i treballar com a intèrpret i col·laboradora durant deu anys a Holanda, Velarde s’estableix a Barcelona el 2011, on comença la seva carrera com a creadora. Després de diverses peces que s’han mostrat al Mercat, la Hiroshima, l’Antic Teatre, el MACBA, però també a Madrid i a Brussel·les, podríem dir que Desbordes és una obra de maduresa, en què l’asturiana aprofundeix en certs interessos i metodologies de recerca, fruit de la seva trajectòria com a ballarina i coreògrafa. Dijous 23 es farà una sessió de xerrada postfunció, guiada pel dramaturg de la peça i professor de l’IT Dansa, Roberto Fratini.
Quina ha estat la teva experiència a Holanda?
Jo vinc d’una trajectòria bastant clàssica i en anar a Holanda, al segon any, vaig anar a Rotterdam, que era més contemporani. Allà hi vaig estudiar un any i després d’un any de pràctiques, m’hi vaig quedar treballant deu anys. Per tant, el que més em va marcar va ser treballar professionalment a Holanda, sobretot com a intèrpret per al coreògraf Bruno Listopad. Era intèrpret col·laboradora, és a dir, que treballàvem molt des de la improvisació, però a Holanda no vaig arribar a desenvolupar el meu treball com a creadora.
Allà també vaig poder veure molts espectacles que no arriben a Espanya, i el que aquí s’anomena “escena híbrida” a Holanda es considera dansa, no és tan marginal. Hi ha un concepte més ampli de què és la dansa, mentre que aquí es recalca molt la diferència quan algú fa alguna cosa que se surt més del que tradicionalment es considera dansa.
I com va ser l’acollida quan vas arribar a Barcelona?
La rebuda a Barcelona va ser bona. Va coincidir que no sabia si continuaria ballant o no perquè m’havia lesionat, però després d’un temps vaig connectar amb La Poderosa, que per mi va ser un espai molt important. Em va donar molta llibertat, per la possibilitat d’investigar que t’ofereix un espai així i els vincles amb la gent d’aquest entorn que ara considero els meus companys.
D’altra banda, a Holanda estava tot més professionalitzat, en el bon i mal sentit. Hi ha més separació entre rols i menys espais intermedis per mostrar treballs en procés. Més professionalitzat també en el sentit de més aïllat. Quan vaig arribar a Barcelona, en ser tot més precari, hi havia més xarxes de suport i col·lectius, tot i que la precarietat també comporta molt desgast. Però, en el meu cas, l’arribada va ser més aviat dolça, no coneixia gaire gent, però a la vegada tampoc em coneixien a mi, i això em donava certa sensació de “taula rasa” i de llibertat per atrevir-me a crear, passar d’intérpret a creadora, i això Barcelona ho permet.
Com cal entendre la dansa en les teves creacions, aleshores?
Jo considero que el que jo faig és dansa, perquè té molt a veure amb la coreografia i entenc l’escena des del cos. Clar que inclou moltes més coses, com la relació del cos amb objectes, el públic, etc. però jo em centro en l’articulació del cos en relació amb un concepte. Per exemple, a Desbordes m’interessava molt arribar a la idea del “kitsch” (o “cursi” en castellà) a través d’un llenguatge físic i coreogràfic, a part dels elements escenogràfics i la música. Volia tractar-ho a través del cos, la intenció i la performativitat, no només des de la dramatúrgia. Com en Apariciones sonoras (2020), que investigava la relació del cos amb el so –com pot un cos coreografiar, afectar i generar so– trobo els materials des del cos, a partir de la investigació física.
Què representa Desbordes en la teva trajectòria com a creadora?
A Desbordes hi ha sobretot la capacitat d’haver ajuntat a un bon equip de persones, ja que fins ara havia treballat més sola o a dos, però Desbordes és l’aposta en què reuneixo a més gent: al dramaturg Roberto Fratini, al principi Cristina Blanco em va estar ajudant com a mirada externa, també treballo amb un ballarí que no coneixia d’abans, el Guillem Jiménez, el compositor Cristóbal Saavedra, que fa la música en directe, l’il·luminador Horne Horneman i la Ohiana Altube com assistent de moviment. És una obra que li tinc espacial estima perquè l’he desenvolupat en equip.
També he tingut bastant temps per generar-la i això ha permès que l’obra s’hagi anat fent a si mateixa, des de dins. Més que no pas anar jo amb unes idees prèvies i muntar-la amb poc temps, la possibilitat d’habitar l’obra ha permès que l’obra es creï a si mateixa. M’interessa molt l’esdevenir, veure a on et porta l’autonomia de l’obra, per això Desbordes té una mica de sensació de naufragi, veus com es va desfilant fins al final.
Quina inquietud o motivació et porta a Desbordes?
Desbordes la començo a pensar quan succeeix el confinament, allà començo amb una idea primigènia de contenció i desbordament. Durant aquella època vaig estar veient documentals sobre els new Romantics, que és un moviment que hi va haver a Anglaterra als anys vuitanta, quan hi havia un moment molt fort de crisi. Es tracta d’una generació jove, posterior al moviment punk que era un moviment més reivindicatiu i polític, tot al contrari que els new Romantics, que l’únic que volen és evadir la realitat a través de la moda i la creació de personatges. Agafen les vestimentes del Romanticisme, fregant allò “hortera”, per evocar una determinada subjectivitat.
A Desbordes faig el paral·lelisme entre aquell moment de crisi i el confinament, en què apareix una necessitat d’evasió i fantasia, d’una altra realitat que pot ser generada a través de l’estètica, en aquest cas l’estètica kitsch. El kitsch és una imitació rocambolesca d’una experiència real; els new Romantics són un residu del Romanticisme, de l’heroi tràgic que tenia unes aspiracions èpiques, però del que només en queda la màscara, com un souvenir. A Desbordes reprodueixo aquest intent d’accedir a emocions exaltades, però a través d’allò sintètic i artificial, que és el que fa l’estètica kitsch dels new Romantics, que intenta evocar una emoció prefabricada, però que alhora t’emociona.
Per tant, l’estètica té molt de pes en aquesta peça.
Sí, com et deia, em fascina l’atracció i repulsió que em genera l’estètica kitsch i em semblava interessant desplegar això en escena. En Apariciones sonaras, l’estètica era important en tant que la recerca se centrava en la possibilitat de donar forma i plasticitat al so a partir del concepte de sinestèsia, que seria un encreuament de sentits (visió i oïda). Per tant, allà la posada en escena era molt més minimalista.
Què hi ha de crítica social o mirall de la societat a Desbordes? Creus que mostra una inquietud generacional?
Hi ha una certa ironia i crítica, però no em vull posicionar. El que sí que m’interessa és qüestionar el bon gust, la meva pròpia idea del que és de bon gust i el que no, perquè amb els anys m’adono que allò kitsch em genera molt rebuig, però alhora també m’atrau molt. En la peça hi ha aquesta intenció de prendre-s’ho seriosament, però a la vegada sabent que és irònic i artificial. Certament, avui està molt present aquesta idea d’evadir la realitat creant-nos una màscara cap a fora per fugir d’un buit existencial, però només assenyalo que forma part de nosaltres en la mesura que ja hem esdevingut caricatures de nosaltres mateixos. Però no diria que Desbordes retrata alguna cosa generacional perquè aquesta necessitat d’evasió ja estava en l’individualisme i consumisme que comença als anys vuitanta i que recull l’estètica kitsch. Encara que ara s’accentuï més amb les xarxes socials, aquesta necessitat de col·leccionar souvenirs i envoltar-nos de símbols ja fa temps que ens acompanya.
