La Mostra d'Igualada ha celebrat aquest cap de setmana el seu 30è aniversari i ha entrat en aquella edat en què tens suficient experiència i sobrada energia per menjar-te el món. I a la vista de com ha anat aquests dies no hi pot haver cap dubte que aquest mercat d'espectacles per a tots els públics té la força necessària per fiançar encara més el seu paper estratègic en el que alguns, potser amb un excés d'optimisme, qualifiquen com la indústria catalana dels espectacles familiars. Amb 55 companyies participants (39 de catalanes), 114 funcions en quatre dies, 27.500 espectadors (un 80 per cent d'ocupació) i més de 4.000 inscrits entre artistes i programadors, el sector dóna a la Mostra, certament, sensació d'indústria. Tant de bo se n'adonin les Administracions i, per què no dir-ho, molts programadors que encara conceben l'escena familiar com un farciment indispensable per raons de correcció política de les programacions per a adults, que són les que s'emporten els percentatges de dos dígits als pressupostos de les cartelleres.
Una de les conclusions a les que ha d'arribar forçosament qualsevol espectador de la Mostra és la sort que hem fet, en aquests últims anys, d'aniquilar el concepte de 'teatre infantil' i substituir-lo pel de 'teatre per a tots els públics', que tampoc és just però que, almenys, no és tant enganyós. L'epígraf 'infantil' afegit al mot teatre estableix implícitament que els adults no es poden sentir atrets, interpel·lats, admirats, entretinguts o emocionats amb espectacles com els que hem vist a Igualada aquests dies. Quan en realitat és tot el contrari: la grandesa d'aquestes propostes és la seva falta d'apriorismes a l'hora de relacionar-se amb el públic de forma que es difícil resistir-s'hi independentment dels molts o pocs anys que acumulis. Teatre per a tots els públics, vaja.
N'és un bon exemple Piccolo sentimenti, un espectacle --teòricament destinat als més petits-- de la companyia belga Tof Théatre. I cal remarcar el 'teòricament' perquè en realitat és impossible no deixar-se atrapar pel món poètic que dibuixa l'espectacle o per l'entranyable criatura -no més grossa que una mà-- a la que hi veiem néixer i créixer. És una meravella que no entén d'edats i, de fet, a la funció de dissabte a la tarda a l'Espai Cívic Centre hi havia més adults que criatures i, al final, era difícil distingir qui havia xal·lat més... Allò que dèiem: Piccolo Sentimeni és, també, teatre per a adults. Indiscutiblement.
I el mateix es pot dir de propostes com els divertidíssims Esgargots dels Slow Olou, un espectacle/instal·lació de clown que sublima la química entre els seus dos artífexs, Toti Toronell i Pere Hosta. La proposta es va estrenar a Tàrrega'18 i a Igualada ha demostrat que té suficient velocitat de creuer per fer un llarg trajecte, impulsada també per l'encant del Celler del Sindicat, el magnífic espai en el qual es va presentar. Es difícil, per no dir impossible, no rendir-se als dos personatges que guien la concurrència pel sempre misteriós món dels cargols i tots els conceptes amb els quals els associem.
Un dels objectius dels darrers anys de la Mostra d'Igualada ha estat aproximar-se al públic adolescent i jove (de primera joventut, perquè ens entenguem), uns espectadors sotmesos a uns inputs socials que, sovint, els allunyen de l'escena. Per això, la programació fa un especial èmfasi en les propostes dirigides a aquest col·lectiu i aquest any s'hi ha pogut veure, per exemple, la madrilenya Joven Compañía amb Playoff, un text de Marta Buchaca protagonitzat per un equip de futbol femení. La Joven Compañía té, precisament, l'objectiu d'aproximar el teatre als joves oferint-los espectacles amb temàtiques i registres que els puguin interessar i d'un compromís social gairebé militant. Un objectiu molt noble que a Playoff es desborda per excés. Excés de temes (les mares joves, les lesbianes, el VIH, el futur laboral...), excés d'energia interpretativa no sempre ben canalitzada, excés d'escenografia i excés de clixés. Amb tot, la tasca que s'ha fixat la formació és tant necessària que bé cal donar-los un vot de confiança.
I, parlant de vots de confiança, també en necessiten un els de La Baldufa Teatre, que han portat a la mostra la seva darrera creació Bye bye, Confetti una escenogràficament poderosa producció protagonitzada per tres excèntrics pallassos que ploren la mort del seu líder i li busquen un relleu. L'espectacle és divertit i el treball dels tres actors no genera cap dubte, però tot plegat encara té un traç massa gruixut i, amb tota seguretat, millorarà quan el conjunt guanyi amb matisos i la càrrega de fons que sembla contenir aflori per damunt de la forma.
Aquest equilibri entre forma i fons sí que l'aconsegueix, i amb molt bons resultats, Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol, que La Pera Llimonera ha estrenat a Igualada amb direcció de Toni Albà. Amb aquell humor que serveix per dir-ho tot sense dir res, i que sembla que serà molt necessari en el futur immediat, l'espectacle aborda amb una subtilesa exquisida el tema dels refugiats. I el que dèiem: els adults hi veuran una reflexió prou profunda mentre els petits (i tots els espectadors) es quedaran enlluernats amb el bon fer de Sergi Casanovas i Pere Romagosa.
Però sense cap mena de dubtes l'espectacle que demostra la manca de límits d'aquest teatre per a tots els públics és la Biblioteca de Sons i Sorolls d'Enric Montfort i José Antonio Portillo. Una volta de rosca més a aquella Biblioteca de cuerdas y nudos de fa uns anys que ara emmagatzema sorolls. Una proposta que combina les arts plàstiques, la instal·lació artística, el teatre i fins i tot un punt de performance i que és absolutament irresistible. Per als petits. I per als grans, que fins i tot hi trobaran elements de catarsi meditacional.
En fi. Teatre per a tots els públics, en diem. No està malament. En qualsevol cas, molt més ajustat que denominacions més antigues. Però de tant fidel que és a la realitat fins i tot resulta injust. Teatre. A seques. I, si de cas, que ens informin quan una producció sigui de 'Teatre per a adults'. No creieu?
