Avui, la dansa d’arrel flueix amb una certa normalitat en els escenaris europeus però costa molt més que patini sobre els de Cataluya. Akram Kahn (Xenos, Torobaka), Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle, 4D) o Hofesh Shechter (Barbarians) ballen les seves preocupacions i emocions a partir d’un diccionari que beu del tradicional, amb regultaritat. El pla d’impuls a la dansa d’Arrel busca trencar amb aquesta barrera (només puntualment traspassada com la de La muntanya al teu voltant de Cesc Gelabert). En aquesta edició de Fira Mediterrània, s’han començat a percebre algunes de les iniciatives del pla, que havia tingut de precedents l’Obrador d’arrel i el Premi Delfí Colomé (que es mantenen operatius).
Si em vagués de la companyia La minimíssima, formada per Roger Cusidó i Lali Mateu, persegueix el repte de creuar música, poesia i ball. Sense abandonar pràcticament la verticalitat, ballen a partir de les paraules. Cada ciutat té un gest, per exemple, i juntes fan una frase que es pot desordenar. El pes que se li dóna al vers és cabdal i no ajuda a què la rima sigui, més aviat circumstancial, sense un motiu concret que ho tanqui.
Flor de maig, en canvi, depura al màxim la llegenda de La Dama de Can Fàbregues. Se centren en l’obsessió pels joves capturats de la bellesa de la pubilla de la masia. El seu enamorament es converteix en persecució i, finalment, en abús. La dramatúrgia coreogràfica s’exté per tot l’escenari, reforçant-ho amb un disseny de llums que va convertint en vulnerable la pubilla que els tenia atrapats. La sensualitat està a flor de pell i l’animalitat típica de la revetlla de Sant Joan (com aquella que descriu Lorca en la follia final de Yerma) converteix l’acció en un malson pertorbador.
Pere Seda desconstrueix la cançó de L’Hereu Riera. Perquè de la verticalitat i braços estesos en va emergint unes torsions a l’esquena alhora que va desprenent-se de les mànigues i la faixa. Què hi feia l’Hereu d’una masia adinerada de l’Empordà en les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella, sense la seva xicota? Sigui com sigui, el destí l’avisa que hi pot perdre l’honor i torna a pregar per la noia amb qui es voldria casar. El joc del ball endiablat saltant la creu sobre la copa de vi, ja al final de la peça, i en un moment que porta a l’extenuació del ballador i al risc de fer caure el got de vi, manté amb gran tensió el públic. Seda supera la prova i, despres de retirar la creu, buida el vi d’una puntada, voluntàriament.
El Pla d’Impuls propicia que balladors de dansa d’arrel, s’apropin a la dansa contemporània i s’alliberin de les seves càrregues, dels seus codis estàtics. En aquest sentit, Jordi Aspa, dels Escarlata (Devoris Causa, La GrUtesca), els convidava a Raepte a deixar de comptar i, en canvi, transformar-ho en recordar emocions. Roberto Oliván (Socarrel) proposa als de l’Esbart Ciutat Comtal (Solc) que transformin la seva evolució de figures geomètriques clàssiques amb l’esprial perfecta que proporciona la fórmula de Fibonacci. També els Tirallongiues de Manresa que han participat a l’espectacle d’inauguració, com un dels espectacles de l’Obrador d’arrel, han comprovat la poètica que hi pot haver en la construcció d’un pilar. O en la força estètica d’una enxaneta amb el braç alçat i tota la colla estirant-se a terra, com vençuts per un miracle, a El pou de la gallina.
Dins de l’Off del Pla d’Impuls la Xarxa de dansa d’arrel de la Catalunya Central, La Llançadora, va estrenar el muntatge Fiblades en les naus abandonades de la Fàbrica Nova. Va ser una peça narrativa, que contrastava prou amb les bondats del que l’audiovisual institucional donava de referència dels impulsors. Com a El silenci dels telers o bé Unravel, d'Àngel Duran en què s’intueix la impunitgat dels amos i dels caps de secció per a aprofitar-se de les noies més joves que entraven a treballar a la fàbrica. Un abús que només s’escapava si les altres dones les aconseguien protegir.
En dansa contemporània, els que ballen es coneixen per ballarins. En dansa popular, per balladors. Té el seu sentit. Tot moviment tè una arrel, sense que potser ni en sigui conscient. La memòria dels cossos es revelava clarament en la presentació de Transmissió creuada entre Lin I-Chin_Bare feet Dance Theatre de Taiwan i coreògrafs catalans (amb Sòna Gómez de comissària).
Tot ballarí té un ballador al seu dors.
Si voleu seguir el seguiment de la periodista Carme Canet per Fira Mediterrània 2022 (cliqueu aquí)
