Ni és la primera vegada que Joan Català actua al Circ d’Ara Mateix (ja hi va participar amb Pelat i, més tard, de la mà d’uns tallers de formació) ni encara menys la primera que trepitja el Mercat de les Flors (ha col·laborat amb diversos artistes per a diferents projectes), però l’expectativa per veure’l de nou és alta. En la 4a edició del cicle presenta nou treball, 5.100 m/s, un viatge físic-sonor que –com la resta de programació– s’ha posposat des de l’abril i que, el cap de setmana del 8 al 10 de gener, culminarà dues setmanes de circ contemporani al Mercat amb vuit propostes ben variades i atractives. Te les expliquem aquí.
-Després de la fusta amb Pelat i de la corda amb Menar, t’endinses ara en un nou material: el ferro. Com hi has anat a parar?
L’avi i el pare han estat ferrers. De petit vaig passar moltes hores al taller, castigat o fent deures. I també hi vaig tocar ferro. Recollia eines, endreçava, i a poc a poc –i sense gaire entusiasme– vaig anar aprenent l’ofici. Amb el pas dels anys he anat treballant amb les mans. Vaig estudiar arts plàstiques a la Llotja perquè el pare hi veia possibilitats pel taller, el destí estava escrit... Fins que sóc adult, deixo el taller i arribo al circ. Al principi no tinc gaire clar el vincle entre una cosa i l’altra, però veig que tot el que l’envolta el circ i les estructures escenogràfiques és el que sé fer. Em segueixo nodrint de les arts escèniques, el circ, la dansa, etc. i aterro a Mal Pelo, on descobreixo que Jordi Galí em connecta amb el que faig de manera artesana però des d’un punt de vista performàtic. I m’adono que això és el que vull fer. Connecto el treball del cos amb el del taller i tot el que havia fet des de petit.
-Com neix 5.100 m/s?
Arriba d’una carta blanca de L’Auditori, el març de 2017, a través del cicle Escenes. Feia anys que volia treballar amb el ferro i la xapa i vaig pensar que em podien ajudar a sonoritzar totes les idees que tenia al cap. Ha estat una experiència sonora guapa. Jo els deia quines textures musicals m’agradaven més i ells ho reescrivien en partitures musicals.
Utilitzem un tub de ferro de sis metres de llargada, plaques de ferro, trossos de platina... Material que aparentment és sòrdid i embruta, però aquí té un altre valor i ressonàncies. Finalment configuren l’equip dos músics (que s’alternen) i sis artistes de moviment, que em permeten enfocar el projecte des del so però amb un compromís físic més fort.
Tinc moltes ganes d’evocar la feina del taller amb la imatge d’un espai de treball. Mostrar el treball de materials físics des del punt de vista artesà i ensenyar la cruesa de la manufacturació on la prova i l’error hi són sempre presents, i és en l’equivocació i la precisió del detall on comença a aparèixer la bellesa.
-El procés de creació ha passat per diferents moments, pandèmia inclosa...
He fet diverses residències: a L’Auditori, al Graner, a FiraTàrrega el 2018 (on es va veure a Cal Trepat en work in progress), a CIRCa Auch, a Can Gasol, a L’Estruch de Sabadell, al Mercat de les Flors com a prèvia al Grec 2020, on vam oferir una versió reduïda...
Estic content, però a nivell artístic, a causa de la covid, no he pogut fer tot el que volia com ara trencar la línia entre l’espectacle i l’espectador, integrant més el públic dins la peça. Ha quedat en un lloc més hermètic. He hagut de renunciar a coses que tenia ganes d’explorar. Però bé, ho faré més endavant. D’altra banda ha estat complicat quadrar els calendaris de l’equip. M’he sentit com un entrenador de futbol, treballant molt amb el vídeo i amb mil dibuixos i estratègies al cap. Les idees han de passar pel cos. Ara els assajos són molt pràctics i efectius, no pots provar diferents escenes d’una mateixa situació. És més cerebral. Però en aquests moments és el que hi ha i està bé que la maquinària no s’aturi.
-Ha evolucionat molt del que vam poder veure, per exemple, a FiraTàrrega?
Ha anat agafant vida. Jo volia fer només la versió d’hangar, però de moment per la covid és més fàcil fer-la de sala. Al Mercat de les Flors serà amb el públic a tres bandes. La vivència del públic amb una versió i altra és diferent. En la d’hangar se sent actiu, s’apropa, s’allunya... mentre que en la de sala està assegut. Treballo millor amb la primera fórmula, la de l’espai públic, plena d’estímuls. De fet, el procés de creació i construcció el parteixo en dos: fins l’estrena i un cop has estrenat, on has d’estar atent a la reacció de l’espectador: si està cansat, en què s’emociona... A Pelat em va passar això. L’espectacle va ser totalment diferent a com era a l’estudi. Els accidents amb el públic es converteixen en oportunitats. Espero que ens passi alguna cosa així.
De moment la gent del taller del meu pare que ho ha vist –a L’Auditori i a Tàrrega– em miraven amb cara estranya de ‘Com pots fer això amb el material que toco cada dia? Jo en faig mobles, xapes...’. Va ser bonic i una sorpresa les lectures que en van fer.
-Què ha significat per a tu?
Fer les paus amb el taller del pare, els materials, els records... Ara en tinc un record bonic, però durant molts anys no ho va ser. I també plantejar-me si m’agrada més treballar en grup i apropar-me al món plàstic. M’ha connectat amb el moment i en saber cap a on vaig, més enllà del que faig. Què m’agrada i què no, com treballar amb les mans... I el cos també està canviant; l’acròbata ja no hi és.
