Sense els uniformes
(com els que lluiran els soldats de la República de la princesa
Leia, estranya paradoxa) els músics compartien la partitura sota la
batuta del director Ernst Van Tiec. La complexitat de la
interpretació de posar ordre en un cos d'una seixantena de músics
se li afegeix haver-ho de fer quadrant la imatge, perquè l'esclat de
la percussió reboti mentre esclata l'Estrella de la Mort.
L'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) s'aplica vertiginosament,
sigui violí, viola o violoncel per la intricada aventura de
respondre a l'artilleria de notes que s'estén pel faristol. “Serà
un altre exercici”, diu un soldat a l'altre que no enten perquè hi
ha tant enrenou en la nau (mentre Obi wan desactiva el poder magnètic
per alliberar el Falcó Mil·lenari). Ahir al matí, vam poder entrar
en l'assaig entre músics i direcciñó per fer emplastar la
partitura a una imatge sense so. La banda sonora sonava en directe.
Què hagués passat
si Leia, Luke i Han-Solo haguessin disposat de la funda de fibra de
carboni d'un contrabaix a l'abocador de la nau dels soldats traïdors?
Potser hagués servit per frenar la pressió de les parets que els
van esclafant? O hagués valgut per protegir-se de l'estrany pop que
respira sota de l'oli pudent? Abans d'arrencar la segona part del
film un músic adverteix als seus companys que no es distreguin amb
la pantalla en els fragments que tenen de pausa en plena
interpretació, “nosaltres no som públic”.
Habitualment, una
pantalla de gran fomat acapara tota l'acció. És una lluita
desigual. Cesc Gelabert va intentar compartir-ho en el seu Foot-ball,
per exemple, i els seus ballarins van quedar tapats per Leo Messi. És
diferent en aquesta ocasió. Perquè es fa molt més suggerent buscar
per on refila el clarinet o la flauta travessera en cada passatge. O
com el caminar dels soldats quasi estúpidament autòmats es tradueix
en el pessigar tal·lós dels violoncelistes, pausats. L'acció té
molta més energia sentint com la música emergeix des de sota de la
imatge, en directe, respirant i provant de martellejar els compassos,
quadrant en el moment que el tret de Luke s'endinsa pels conductes de
l'Estrella de la Mort.
L'Star Wars que va
meravellar-nos en la infància i segueix atrapant els infants d'avui.
Aquell que es va fer el 1977 a partir de moltíssim joc imaginatiu
per suplir les capacitats tecnològiques d'avui, segueix seduint.
Paga la pena recomanar-ho. Aquesta tarda, a les 17, la darrera
oportunitat. Aquests concerts, amb garantia Disney, no tenen la
reiteració periòdica de la saga que sembla que cada Nadal cloni.
Amb la batuta de Jedi (una direcció segura de Van Tiec) la sintonia
clàssica guanya en matisos, i aporta una oportunitat irrepetible.
Que la força us acompanyi!
Jordi Bordes
