S’estrena al Mercat de les Flors el nou embat de la companyia: Contrakant. Una peça gran: per a vuit intèrprets. No és d’estranyar: cal molta energia i un posicionament molt clar per a aquesta nova gosadia. El gran filòsof Immanuel Kant contra les cordes. Concretament sobre el concepte d’apriorisme, aquell esquema de la sensibilitat i l’enteniment humà que va desenvolupar a la Crítica de la raó pura. Per al pensador prussià del segle XVIII, la base de qualsevol persona per fer possible el coneixement i la seva experiència.
No és el primer cop que Societat Doctor Alonso juga a la contra. Ha convidat altres vegades figures singulars de la història occidental per mesurar amb ells la validesa dels seus postulats: sempre amb el cos, el moviment, la intervenció performativa i la traducció escenogràfica com a instrumental. Confrontant-se a llenguatges ben diversos, com va ser la paraula d’Aristòtil a Introducció a la introducció (2012) al voltant de les característiques del moviment en potència, no exclusiu per tant de la dansa; o amb les pintures d’Andrei Rublev, una paniconografia (2016), que plantejava l’art com a realitat pròpia i no pas com un retrat d’aquella. Sempre amb la voluntat de mirar des del marge, de preguntar quins són els mecanismes culturals que condicionen l’experiència artística: la del creador i la de l’espectador. Que en l’àmbit artístic té a veure amb els canons i el gust estètic. I relacionar-ho tot plegat amb la separació entre cos i pensament, tan propi del racionalisme, que va portar a definir el món des de la ment i no pas des de la seva matèria física constitutiva.
La relació amb les coses, present especialment en el treball La naturalesa i el seu tremolor (2013), torna a prendre aquí protagonisme. Així ens ho explica Tomàs Aragay just uns dies abans de l'estrena: “Els apriorismes mentals de Kant, fixes i inevitables en la recerca de la veritat són la manera d’accés a la realitat i determinen l’experiència humana de l’espai i el temps.” I és aquí on Societat Doctor Alonso es va proposar posar en dubte aquesta idea. Ho fan a través de dues grans escenes. En la primera es qüestionen sobre els apriorismes del teatre: “tot allò que passa a escena; la història que s’hi explicarà, amb el seu conflicte intrínsec a resoldre; i els personatges que ho desenvoluparan.” Es tracta d’un autèntic dispositiu, “jocs interns sempre inestables” que ho afecten tot: l’espai i l’actuació. “Un present pur” amb unes normes fàcils de comprensió per a l’espectador per tal de desmuntar plegats aquella sensació d’immobilisme de l'acte escènic i la seva experiència i que proposen com a primer acte “contrakantià”.
En la segona secció de l’obra, més relacionada amb el text, també es desplegarà un dispositiu; amb la finalitat de conèixer un resultat final amb el qual demostrar la feblesa d’aquells apriorismes, per la seva indeterminació quan es fan fluctuar les variables de l’espai i el temps des de les quals el pensador creia que es podia fixar l’experiència humana. “Fins i tot la banda sonora de Rubén Lardín és particular: una selecció musical que punxa en directe. De fet és expert en literatura però també pinxa-discos. Vam voler que fos ell precisament per reforçar la idea d’algú que sense ser pròpiament del medi teatral, sense els apriorismes del mitjà, també pot construir la música d’un espectacle.”
D’aquesta manera Contrakant es converteix en una “experiència del present que volem compartir amb els espectadors i esperem així fer esclatar aquelles idees: perquè hi ha poètiques, realitats i experiències que van més enllà de la mirada clàssica.” I que es concreten, des de la perspectiva de la dansa, per l’aposta per un grup no estrictament format en la disciplina “que generen moviment de dansa però que no s’estabilitza tampoc en els canons coreogràfics a l’ús."
JORDI SORA i DOMENJÓ
