La descripció de Twitter i Instagram, les xarxes que s’han de seguir si es vol postejar qualsevol espectacle, diu que el Festival Eva és un festival de narració i tradició oral. I certament els quatre espectacles que he pogut veure tenen en si mateix quelcom de narració i alguns d’ells entronquen amb una certa idea de tradició oral. Però el gran atractiu del Festival Eva per un pixapins com un servidor ha estat l’agafar carretera i manta i descobrir diferents paratges del Penedès. Probablement no serà el punt de vista del target principal del festival, els penedesencs.
Primera parada: Cementiri de Vilafranca del Penedès
Set anys celebrant aquesta trobada entre morts, sota el nom de Per viure al cementiri, no cal morir-se. Els vius ens passegem per la casa dels morts vilafranquins per veure quatre espectacles breus en una càlida nit de juny. La idea en si mateixa és molt bonica. Clar que has de trobar els quatres espectacles que encaixin bé amb l’espai. I això no sempre és fàcil. L’inici va ser una mica desconcertant, un concert del bateria Ricard Parera durant més de 20 minuts amb unes projeccions de fons confoses i repetitives. Li faltava una volta més per empastar-ho correctament. Malgrat tot, reconeixem les enormes virtuts del músic, tot i que aquest estil de música entre el Free Jazz i els Radiohead més experimentals no m’arribi especialment. La continuació amb la peça de Núria de Calella i el retrat de les dues mèdiums no va ajudar a millorar la sensació de desconnexió, i això que el tema forçosament havia d’encaixar millor en aquell lúgubre espai. Les històries de les dues mèdiums, Josefa Tolrà i Júlia Aguilar mereixia un altre enfocament. Tot plegat molt estrany i marcià. Afortunadament Felipe Díaz Caixoto ens va reubicar amb les seves rondalles de fantasmes i de morts. Un home empàtic que sabia posar-se el públic a la butxaca i que dominava l’espai com saben fer els contacontes, les figures més tradicionals de la narració oral. I també dominava l’escenari, sense masses limitacions espacials, l’actriu Noemí Busquets que va fer baixar de les Valls d’Àneu el seu personatge Esperanceta de Casa Gassia per portar un espectacle cabaretesc amb accent del pallarès. Els passejos entre tombes i mausoleus sota un mantell d’estrelles va ser potser la millor actuació. Una experiència molt recomanable.
Segona parada: La Granada
És festa major a La Granada. L’escenari pel concert i les seves cadires ben arrenglades. Desconec l’artista o orquestra que hi actuarà, però s’hi respira cert ambient festiu. Bé, principalment és per la quitxalla que entra al Centre Cívic de La Granada que van a veure i viure Allà on viuen els monstres, una aproximació a l’obra de Maurice Sendak a càrrec de la Sherezade Bardají. Es tracta d’un espectacle basat en la paraula, el joc i els efectes lumínics de la seva creadora. I sobretot en la interacció amb el públic infantil. La conquesta de la platea va ser progressiva i quan va començar a mostrar les seves maletes, les figures i maquetes que hi tenia i a projectar les ombres xineses, l’atenció va ser generalitzada. El joc dels ous de colors va ser una bona idea per filar els diferents contes. Però la millor part va ser al final de l’espectacle quan la contacontes va explicar com creava aquelles ombres xineses i mostrava totes les peces que feia servir. Alguns infants i pares romanien atents per si a casa podien explotar una nova manera de jugar.
Tercera parada: Sant Joan de Mediona
Parlava de narració i tradició oral. La companyia Pagans, amb Paraules que trenquen ossos, és en aquest aspecte una companyia que explota aquesta idea, però ho fa d’una manera molt original, molt commovedora i apostant per la tecnologia en un indret que demana la desconnexió. Des del bosc, la Núria Clemares i la resta de la companyia ens endinsen en una descoberta del poder del bosc, dels arbres i d’una de les rondalles més fantàstiques. Ens ho fa viure tot amb l’ajuda d’un mòbil que la companyia ens serveix i que ens proporciona veu, text e imatge que ens guia, junt amb el follet que sembla representar la Núria Clemares, a través d’una història amb fades, gegants, garses i un missatge d’amor al bosc i al bon tracte de la dona. L’experiència va ser catàrtica i transformadora. No en va van guanyar el premi de la crítica a millor espectacle de carrer.
Quarta parada: Sant Sadurní d’Anoia
Més proper, sense haver d’endinsar-se entre vinyes i muntanyes com fou en el cas de Sant Joan de Mediona, a les Caves de Giró i Giró ens esperava l’Oriol Genís qui se’l va veure molt nerviós al principi, preocupat per què el seu representat, l’Andrés Villarrosa, un altre cop, no feia acte de presència. “¿Qué fue de de Andrés Villarrosa?” és un d’aquest espectacles marca Rosich que barreja la nostàlgia cabaretera amb el joc metateatral i la transformació dels personatges. No seria una narració a l’ús, però el personatge de Villarrosa si que té quelcom de tradicional. Una tradició antiquada, casposa. De radiocasset, Barón Dandy i vestuari amb lluentons. Però sobretot és un espectacle on se’ns mostra l’essència de l’Oriol Genís, una regressió als seus orígens per recordar no sols una època que Barcelona ha engolit, sinó sobretot unes experiències que el van formar per acabar sent l’actor que és, un dels “chicos de Albertí” com diu ell mateix. Una autèntica delícia ben servida amb un cava i un vinet fresquet.
Un any més l’Eva ha programat un ampli ventall d’espectacles molt diversos. No hi ha una única línia temàtica, però cada espectacle està afinat per a arribar a un públic ben concret, vinguin de la contrada o de més enllà. Però sobretot és una fantàstica excusa per poder descobrir el Penedès, una terra tan bonica com inabastable.
