Són una de les companyies més necessàries i menys etiquetables del panorama actual. Dansa? Performance? Tant se val. Tot és teatre. Societat Doctor Alonso, dirigida per Tomàs Aragay i Sofia Asensio ha construït, al llarg d’aquests anys, un llenguatge que troba una de les seves claus fonamentals en el concepte del desplaçament. Desplaçar per descobrir. Van ser, juntament amb Ernesto Collado, els creadors del Festival Mapa a Pontós, l’Alt Empordà, l’any 2003. El certamen, malauradament, va abaixar el teló però ells van seguir creant: Club Fernando Pessoa, Anarchy, La naturalesa i el seu tremolor o Y los huesos hablaron en són alguns exemples.
Ara, gràcies a la iniciativa del cicle Noves escenes de la Pedrera - alabat sia Jordi Fondevila, el seu creador -, tornaran a presentar un dels seus darrers muntatges: Andrei Rublev, una panicografia. Ara bé, no tindrà res a veure amb el que van presentar el 2015 al Temporada Alta. De fet, es tractarà de la versió per ràdio de la peça presentada.
L’obra original volia generar un repertori d’iconografies del cos humà alhora que treballa amb el so i l’escenografia com a símbols del paisatge. El punt de partida era la pel·lícula de Tarkovsky rodada l’any 1966 on Rublev, un pintor iconoclasta, realitza un llarg viatge per la Rússia medieval per pintar els frescs de la catedral de l’Asunción del Kremlin. L’obra del pintor provoca en l’espectador un impacte i recolliment interior a causa de l’ús de la perspectiva invertida. Ens parla de l’art com una realitat entre les realitats. La idea de desplaçament de la que parlàvem anteriorment però a través del so, l’escenografia i l’exercici performatiu.
“La imatge ha perdut valor per la immediatesa i la comercialització que se li imposa. Per això la peça defensa una iconografia del cos humà i el paisatge en forma d’espectacle encriptat com a performance” explicava, ara fa quatre anys Tomàs Aragay. Tot i així, l’espai sonor també tenia un paper molt important: s’hi exploraven totes les capes del so i s’hi afegien música, àudios del cinema de Tarkovsky i el seu entorn.
En aquesta versió radiofònica, ens expliquen, han donat més espai als materials sonors. Els han elaborat més. Conseqüència directa: la pel·lícula, que a la versió anterior pràcticament no es veia, agafa més importància. L’espectador l’està veient i es crea un diàleg amb ella. “Això ens ha permès introduir nous discursos en relació al film, el ventall discursiu s’ha ampliat” apunten. Alhora, també ha fet néixer una idea que desenvoluparan més endavant: i si fem tres versions d’Andrei Rublev? Per veure-ho, això sí, haurem d’esperar. De moment tenim una cita dijous 2 de maig a La Pedrera.
