Cal canviar el paradigma quan diuen que viure DEL teatre és impossible i, en canvi, els artistes han decidit que aquella serà la seva pedra filosofal. Ara es tracta de viure AMB el teatre. Serà on, com a mínim provisionalment, ells abocaran les seves energies creatives, conscients que caldrà garantir la subsistència també amb altres camps laborals. L'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) va convocar dilluns artistes, productors, pedagogs, periodistes i socis del sindicat per debatre sobre la fragilitat econòmica del sector teatral. De la denúncia evident (cap país vol renunciar a la cultura però les aportacions institucionals que s'hi destinen són insultantment diferents) cal passar a les noves línies de flotació, començant per reconèixer el canvi de sistema, admetent l'autocrítica i indagant en fórmules que van ser l'embrió d'un sector cultural que s'ha anat fent fort des dels anys 60 fins ben entrat el segle XXI.
En una professió on el que procura és comunicar, cal reconèixer la incapacitat de dominar el discurs (sovint, massa encaparrats en què un no es pugi sobre les espatlles de l'altre) en afers com l'increment de l'IVA cultural. Ja van pels dos anys d'escarni i la població només percep que el teatre és més car. No és cert. Des de la temporada passada, les companyies i productores han assumit aquest increment per mirar de mantenir unes ocupacions i una recaptació que no fa més que caure. En el debat de dilluns es discutia si caldria, o no, exigir responsabilitat a les Administracions. Des de la proposta maximalista de l'actor i director Pep Cruz que convidava a què es deixés caure el TNC, per exemple, a obviar-les, seguir treballant des del petit camp de l'entorn.
La veritat és que, avui, en general, la cultura no interessa. Ni a les Administracions (que només li dedica un 1% del pressupost i no és capaç de retirar l'increment de l'IVA ni d'aprovar lleis esperades pel sector, teòricament, com són la de mecenatge i la de l'IVA), ni tampoc a la societat en general que no pressiona a la política. Els ciutadans no entenen la cultura com la crossa indispensable per a la construcció d'una societat ben travada i com el complement a una educació en valors i coneixements, que no deixa de fer aigües per moltes lleis que vagin aprovant d'ensenyament.
Al costat de la caiguda de l'interès de la majoria dels espectacles de gran format hi ha les propostes petites, quasi insignificants que sí que estan combregant amb el públic. És el cas d'Animals de companyia, d'Estel Solé i la Mandanga, que es fa als menjadors de casa perquè no hi va haver cap teatre que volgués acollir-lo i ara ja porten més de 60 bolos. O de Pulmons de Sixto Paz que s'ha aconseguit recuperar inversió i pagar el que cada membre de l'equip, amb honradesa, esperava cobrar. Amb les gires podran ingressar més encara. O dels camins que obren els de Prisamata (Sé de un lugar, Jo mai) d'Ivan Morales, si cal a l'Amèrica Llatina. Els activistes d'aquestes propostes troben un públic que estava allunyat del fet teatral que ara s'hi sent interessat. Perquè s'hi identifiquen. Parlen el seu llenguatge. Respiren les seves pors i emocions. De manera semblant a la que moltes companyies històriques (Comediants Joglars, Dagoll Dagom, Teatre Lliure, La Fura dels Baus...) van fer al voltant de la transició Avui, l'aparador és molt més complex i dinàmic i cal saber jugar amb la persuasió de sempre però la determinació i la intel·ligència d'avui. Trobant aire en aquest estret paradigma. En aquest camí, també els mitjans de comunicació tenen molta feina. Una labor afegida a la lluita dels quioscos, que no paren de tancar (o de variar el seu producte estrella).
Cal donar espai al públic en el fet teatral perquè se senti corresponsable i també privilegiat de poder compartir, aprendre i opinar. Cal enfortir els contextos teatrals, mirant de mantenir i difondre el patrimoni (actoral i dramatúrgic) però també fent que artistes i crítics es puguin asseure a una taula amb els espectadors i els facin partícips de l'experiència. Perquè explicar una història és transmetre una experiència. Que sigui vital, indispensable, constructiva és el que fa despertar la gana teatral de les ments dels espectadors. Dels que hi ha i dels que hi ha d'haver. No per garantir l'ecosistema teatral actual, si no per donar-li millors eines amb les que bastir una societat més exigent. Preocupats per la crisi? Potser sí però més per saber respondre a aquesta oportunitat.
