El seu parlar està esquitxat, aquí i allà, per uns esclats de riure breus però brillants i generosos. Malgrat l’aparença d’home seriós, com aquells savis japonesos que tant venera, Andrés Corchero (Puertollano, Ciudad Real,1957) emana una energia juvenil i un magma vital gairebé diví. I de divinitats precisament versa Teresa, el seu darrer treball que es podrà veure al Mercat de les Flors del 4 al 7 de març. Es tracta d’una proposta inspirada en els textos de Santa Teresa de Jesús i Simone Weil, místiques de dos estils i èpoques ben diferents però que aborden des de la més profunda sinceritat l’anhel —tan humà— de transcendència, d’aixopluc espiritual.
Com has viscut la pandèmia, com t’ha afectat?
Per sort tinc les classes a l’Institut del Teatre, que continua funcionant amb totes les mesures de seguretat, però molts bolos que tenia s’han cancel·lat i alguns projectes posposat. Si no tingués les classes ara mateix estaria en la més absoluta pobresa. La pandèmia ha posat encara més de manifest la precària situació del sector, però els polítics no se’n preocupen gens ni mica: la cultura és l’últim mico i la dansa l’ultimíssim. També és un sector dividit que li costa posar-se d’acord. Ho estem vivim molt malament, però no és cap novetat.
Com heu pogut treballar Teresa en aquest context?
Treballem amb contacte físic i, encara que és un risc que correm, no veig una altra manera de fer-ho. Quan hi ha molta proximitat ens posem mascareta, però les noies, a l’escenari, no en porten perquè necessito veure’ls l’expressió de la cara, que és fonamental per tocar l’emoció de l’espectador. Per a mi, la dansa que es fa on line no és dansa: cal que hi hagi contacte, com en la vida real. De fet, en aquesta obra hi ha moltes abraçades... i el que faci falta!
Un gest que ara sembla perillós...
Podem conviure amb la por i ser-ne presoners o utilitzar-la per protegir-nos però, si tot es fonamenta en això, no anem bé. Hi ha casos de contagis que no tenen a veure amb això. No soc negacionista i crec que ens hem de vacunar, però no vull viure amb por perquè així no anem enlloc.
Teresa neix d’un taller que vas fer fa uns set anys a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut de Teatre. Què et va interessar aleshores d’aquests textos de la mística escrits per Santa Teresa de Jesús, del segle XVI, i de Simon Weil, del segle XX?
Entenc la creació de forma poètica, com una reflexió sobre la vida i la mort. Per això les qüestions essencials i la mística sempre m’han atret. No crec en Déu, però sí en alguna cosa que està per sobre de nosaltres, per molt que es digui Natura, Déu, o altres coses. Dintre els místics, Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz m’han fascinat especialment perquè són molt humans. Santa Teresa és una dona lluitadora travessada pel patiment, i em va venir de gust explorar la seva obra.
I la francesa Simone Weil?
Una exalumna meva me la va fer descobrir i em va semblar fascinant perquè és una altra dona lluitadora que emprèn un altre camí cap a la mística. Weil era una treballadora vital, una lluitadora contra les injustícies, va formar part de la columna Durruti, va voler conèixer de primera mà què era treballar en una fàbrica... les dues desenvolupen una reflexió profunda sobre la relació entre el diví i l’humà des de dos llocs diferents, però complementaris.
Com es plasma el seu pensament sobre l’escenari?
Vaig pensar en vàries ballarines de diferents edats que encarnessin diverses Tereses. Hi ha sis noies i hem treballat a partir d’una selecció de textos del Libro de la vida, de Santa Teresa de Jesús, i Cristina Morales, que li ha dedicat un estudi, va venir un dia a parlar-nos en un assaig. Les intèrprets han fet una tria individual i han posat sobre l’escena les propostes. Algunes escenes que vaig treballar al taller, que a nivell estètic em semblaven interessants, han tornat a sortir però no com a imposició sinó a través de les seves propostes. Així hem anat construint la peça, a partir d’improvisar i compartir les seves visions que van des d’algú que no hi creu gaire —cosa que es plasma en el seu cos— fins a d’altres aproximacions. Cadascuna balla diferent i segons el seu estil propi.
Per quins estats d’ànim transiten les ballarines?
Hi ha moments alegres i d’altres no tant perquè al costat de la llum hi ha la foscor, el sacrifici, el dolor, el patiment, la mecànica diària que fa que siguis qui ets perquè així ho determina alguna cosa més gran. “Algo más fuerte que yo hizo que me pusiera de rodillas”, diu Santa Teresa de Jesús. Tot i que no hi ha text, sí que en un moment donat canten un Dies Irie, que és com un ritual que ens fa entrar en un altre lloc. No cal preguntar-se el perquè, sinó simplement ser-hi. Així doncs, no es tracta d’explicar les seves vides, sinó de deixar-nos posseir i que s’encarnin en nosaltres.
Quina influència té la dansa mística dels dervixos en aquest projecte?
De fet, els girs sempre han integrat les meves coreografies i aquí també apareixen. També vaig descobrir el místic sufí Rumi, que s’equipara Santa Teresa de Jesús en una altra religió. Els dervixos entren en un lloc de connexió supraterrenal on s’hi podrien estar eternament. Si realment ho fas creient-ho, estic convençut que l’espectador també hi entra, però cal temps i hem treballant a fons sobre aquest aspecte.
Com es tradueix aquesta concepció del temps en l’espectacle?
Intentem transmetre la sensació que no hi ha pressa, que no hi ha cap lloc on anar però en realitat anem a molts llocs. Quan insisteixen en alguna cosa, cal dedicar-hi temps perquè no es quedi en una mera anècdota, i això té a veure amb la repetició. Els ballarins sabem què vol dir això perquè posem els nostres cossos al límit. Aquest pensament no és banal ni merament estètic: intento que les ballarines transitin per aquests llocs a base de perseverar.
En la mística hi ha un transcendir el cos per atènyer allò diví i immaterial: com es plasma això en el moviment?
Més que expressar-ho es tracta de copsar-ho. Quan es balla cal transcendir el cos i el temps, i això s’aconsegueix gràcies a perseverar. Aleshores simplement hi ets. Passes per uns estadis diferents i construeixes un llenguatge d’imatges. L’espectador viatja a través del teu cos i la teva mirada per experimentar les mateixes sensacions. Quan intentes entendre què està passant negues la possibilitat que succeeixi res, i la nostra feina és intentar evitar que això passi. És a dir, hem d’assolir un estat físic i mental que generi unes imatges prou profundes com perquè l’espectador entri en un estat contemplatiu.
Com és l’espai sonor de Damien Bazin?
La primera peça, d’Arvo Pärt, és la mateixa que vaig utilitzar a Absències, el solo en què m’acostava a la figura del pare. Fratres et situa en un lloc calmat i elevat, i volia utilitzar la mateixa música perquè era com continuar un camí que començava amb la reflexió sobre la pèrdua. Quan mors l’ànima viatja cap a algun lloc i entra en contacte amb un intangible i, per tant, hi ha una connexió clara amb el treballa actual. Després, en Damien ha creat una atmosfera que embolica el que va passant i, a banda, hi ha dos temes comercials que han seleccionat les pròpies ballarines per als seus solos, tot i que sempre acompanyades.
Solos acompanyades?
Intuïtivament no em va semblar que havien d’estar soles. M’agrada seguir la meva intuïció. Em feia més il·lusió que aquesta dona que està ballant, acostant-se a la divinitat a través del seu cos, estigués acompanyada, com quan una monja pren els vots. Ho he fet sense pensar-hi, va sortir de manera natural. En canvi, m’agrada reptar l’espectador a que reflexioni sobre certes qüestions, i no només digui: “què bonic”. En les meves obres intento remoure l’espectador perquè la vida no és banal, i la dansa n’és el mirall.
Sempre fas unes obres de caire filosòfic, com t’expliques el fet que la filosofia, de la seva banda, no s’hi hagi abocat gaire l’art del moviment?
Els filòsofs potser no n’han parlat gaire, però sí del cos. Penso en Jean-Luc Nancy per exemple. També cal preguntar-se si els ballarins i coreògrafs s’han interessat per aquesta relació. Personalment m’ha interessat la relació entre la ciència i l’art, que són complementàries. Soc fan del neuròleg Oliver Sacks, de poetes i escriptors que s’acosten al cos des d’un altre lloc: l’altre dia llegia textos de Maria-Mercè Marçal, i també m’agrada John Berger. Més que entendre’ls, aquests textos cal viure’ls en el propi cos i cap, i intentar veure on et portaren a nivell de moviment. Quan parlo del moviment em refereixo a l’existència, no només dir “mira quina tècnica més bonica que tinc”, sinó què hi ha darrere d’això. O bé observar els moviments que formen part de l’univers, que no són humans i van més enllà dels codis de dansa.
Amb aquesta obra de gran calat, que aborda un tema tan gruixut com la relació amb Déu, consideres que has arribat al clímax de la maduresa?
Estic encara creixent. Encara tinc més preguntes que respostes. A la meva edat i amb un recorregut a les espatlles, veus les coses amb més perspectiva. Això no garanteix, però, que el que facis sigui millor. El meu mestre deia que l’experiència no s’ha d’utilitzar com a recurs, sinó que sempre s’ha d’anar assolint, perquè sinó s’esgota. Clar que m’agradaria, a nivell de dansa, ballar com la gent de vint anys, però com que no els tinc, no puc; al capdavall és un cicle.
Com experimentes l’envelliment del cos?
No es pot tornar enrere però puc fer coses que els que tenen vint anys no poden. Si tinc els meniscs trencats des de fa dos anys i sé que no puc ajupir-me, doncs no ho faig. En canvi, faré un altre moviment que pot conduir l’espectador al mateix lloc. Tot això passa perquè vagis acceptant aquesta realitat, tot i que de vegades és dur. Un cop ho has fet, però, ja està, perquè t’adones que el camí està obert. Faig espectacles perquè tinc la necessitat de compartir i transmetre a través del meu cos com si fos un vehicle. El dia que no senti aquesta necessitat no vull continuar ballant. El motor és una necessitat, una vocació que fa acceptar les coses d’una manera o altra.
Valèria Gaillard
