Quan aneu a veure l’estrena de Quim Bigas a la sala gran del Mercat de les Flors, sentireu un especial fil invisible. A la primera planta, al costat de les oficines, es troba l’arxiu on fins al 2012 s’actualitzava regularment tot d’imatges, vídeos i materials de dansa. Estrictament parlant es tractava d’un Centre de Documentació, dirigit per Manel Alcobé. Durant tres mesos l’artista el va visitar: furgant-lo com si fos un arqueòleg, a la recerca de referències sobre desplaçament del cos en l’espai: visionant solos, anotant com eren els gestos, imitant-los, ressenyant les paraules dels fulletons informatius... 37 d’aquestes presències prendran vida a l’espectacle DV (Desplaçament variable).
“Mai he presentat abans al Mercat una peça meva, només hi he participat en una sola obra, així que aquest no és un exercici romàntic” em diu només començar l’entrevista. “Vaig ser jo qui va proposar-los, en la convocatòria de residències, investigar al voltant d’aquell material.”
L’arxiu com a contenidor del passat. “Una latència” com li agrada dir: “per arribar-hi has de travessar les oficines i sovint tornava amb coses a les mans que immediatament els treballadors completaven amb records, anècdotes…” Un disparador: expressió que fa servir habitualment; una estratègia de suggeriment, acció que convida a generar una associació d’idees.
Quim Bigas s’està guanyant l’etiqueta d’inclassificable. Ho tindran difícil, d’aquí a uns anys, quan parlin d’ell. Ara participa en la construcció dels Hippos, espectacle pensat per a la canalla amb en Ramon Molins i els Zum-Zum Teatre; que us proposa amb el suport dramatúrgic de Raquel Tomàs La llista de les coses importants, amb un component emocional irreversible; o fa ballar una plaça sencera amb el seu exitós Molar, peça guardonada amb el Premi FAD 2017 i finalista dels de la Crítica, organitzats anualment pel Recomana.
“La dansa, el moviment, tornen a omplir-ho tot a DV (Desplaçament variable), a diferència d’aquells espectacles anteriors.” Søren Linding Urup, Aina Alegre, Sílvia Sant Funk en són els intèrprets. “Els he deixat que mirin, a través del seu filtre, a través des d’on treballen, de com pensen, de com fan servir la lògica” per entendre, traduir els moviments que observaven a les pantalles on projectaven els DVD. “Que és una manera diferent de veure dansa. I a l’espectacle ens hem fixat molt especialment en tots aquells fragments que produïen un desplaçament” una descol·locació, un trasllat: “Crec que els meus treballs es preocupen una mica per una idea de lloc: què existeix aquí? I com les coses tornen d’una manera sensible. Sempre amb la idea d’una certa idea de trajectòria.” Records i memòries de la dansa de la qual tots en formem part: artistes, però també espectadors. Una historiografia del present, des d’una mirada col·lectiva: “quan veig certes creacions em dona la sensació, a vegades, que hi ha una manca de consciència de la nostra continuïtat.” Fils de connexió invisibles, doncs, en un lloc determinat.
Un incís en aquest punt: “l’ull del Mercat de les Flors és Núria Olivé, responsable dels enregistraments”. A l’obra que veurem no fan servir només materials gravats a les seves sales, perquè també es guarden d’altres que provenen d’orígens diversos, però és de justícia esmentar-la com l’artífex de la major part d’aquella memòria col·lectiva.
Allunyat de figures cabdals, han disseccionat aquells moviments. I els han fet entrar en relació. “Un cos sol en l’escena que desplaci en l’espai: això dispara unes gramàtiques”: treballs sense gaire escenografia, ni objectes i amb certa sensibilitat de gènere no binària. En el fons, una proposta nova de categorització. “Un arxiu és una doble metàfora. Mai no és unidireccional: és allò que conté i tot allò que no hi és. El veig, només, com un punt de partida.” Al capdavall, l’objectiu d’un centre com aquell consisteix a generar memòria ordenada segons uns criteris de coneixement molt específics. Les paraules i el moviment: eterna disputa. Fer ballar aquell sistema, tal com veurem del 17 al 20 d’octubre, és l’exercici necessari de qüestionament al qual ens convida Quim Bigas.
JORDI SORA i DOMENJÓ
