Hemingway deia que París era una festa. No. París és una festa, una festa embriagadora per als amants de la dansa, que sempre hi troben una cartellera farcida de propostes a quina més interessant. Al mateix moment que l’Opéra Garnier programa Giselle, a l’Opéra de la Bastille ofereix fins al 16 de juliol El somni d’una nit d’estiu amb els refinats decorats i el preciós vestuari de Christian Lacroix. Es tracta de la producció amb la qual aquest títol de Georges Balanchine amb música de Felix Mendelssohn-Bartholdy, creat el 17 de gener de 1962 per al New York City Ballet, va entrar a formar part del repertori del Ballet de l’Opéra de París ara fa cinc anys.
La producció potencia la visió ensucrada de Balanchine, que va voler destacar sobretot el paper de les dones en aquesta faula shakespeariana sobre les intermitències del cor, amb un reguitzell de bells quadres en els quals la ballarina és posada en honor. No cal dir que, en aquest sentit, les intèrprets d’aquesta prestigiosa companyia —primeríssima lliga en el món de la dansa i que acaba d'obrir un concurs per trobar una nova direcció— arrodoneixen un espectacle pensat gairebé per a produir el plaer estètic més pur. L’harmonia de línies, la magnificència amb què estan representats els diferents personatges de l’auca, l’embolcall melós que recorda els quadres de Fragonard creen un espai fabulós en el qual la dansa ja no és tant una exhibició de tècnica (cosa que passa en certs títols més romàntics de Petipa, en els quals se succeeixen les peces de lluïment de vegades carregoses) sinó l’escriptura d’un llenguatge corporal més orgànic, ideal per introduir l’espectador en el món del somni.
Efectivament, sorprèn —ja que, insisteixo, no es programa gaire sovint per les nostres terres— una coreografia —la de Balanchine— que fa un pas més enllà del virtuosisme per encaixar uns moviments més aeris i fluïts, aconseguint uns “pas de deux” que vessen sensualitat i lleugeresa. Com si anessin a favor de la brisa, avançant amb el cor obert. Pel que fa al cast, en la representació del dia 12 de juliol es van lluir tres “Étoiles”: l’argentina Ludmila Pagliero, una intèrpret experimentada que ostenta aquest títol des del 2012, i que va encarnar una Titània gràcil i expressiva; el ballarí francès Germain Louvet, que va interpretar el Divertissement de la segona part al costat d’una magnífica primera ballarina Héloïse Bourdon; i finalment Laura Hecquet, que va posar-se al paper de la rebutjada Héléna. Va brillar amb llum pròpia, però, Hannah O’Neill en el paper d’Herminia. O’Neill és actualment primera ballarina, però tot apunta que aviat serà nomenada “Étoile”. En conjunt, tots els solistes van aconseguir una cosa que de vegades costa de veure: una “allegresse” de ballar, una felicitat que comunicaven amb escreix al públic. No cal oblidar el paper central de Puck, interpretat amb tota la malícia que requereix el personatge per Aurélien Gay, que forma part de les “quadrilles”.
Una altra característica d’aquest ballet que Balanchine va crear basant-se en la música homònima de Mendelssohn, però afegint altres partitures seves perquè altrament era massa curta, és que compta amb parts cantades en què hi participa un cor de dones, una soprano (Anne-Sophie Ducret) i una mezzo (Irina Kopylova). El resultat és sorprenent d’una banda perquè l’espectacle guanya en intensitat, i de l’altre perquè al capdavall no és gaire habitual aquesta fusió dansa-lírica, tret d’algunes experiències més recents com ara la versió de Sasha Waltz de Dido & Aeneas, de Purcell. Un somni, una pura delícia aquesta versió estiuenca i floral d’El somni d’una nit d’estiu que fa desitjar que la temporada amb les nits més curtes de l’any no s’acabi mai.