“L’alegria, la comicitat positiva, l’humor que no denigra i que és innocent, obre la ment i permet desactivar bloquejos”. Ho diu Carles Requena, el Gerent i Responsable d’Operacions de l’ONG Pallassos sense Fronteres. Els professionals de l’escena que col·laboren amb ells coneixen de primera mà el poder curatiu de les arts escèniques. Des de la seva fundació al 1993, l’organització fa arribar estones d’alegria a infants que es troben en una especial situació de vulnerabilitat. Els seus projectes arriben a zones de conflicte com el Líban, Burkina Faso, Colòmbia o Etiòpia entre molts altres, però també passen per l’àmbit nacional en centres d’educació especial, centres de menors o barris afectats severament per la crisi social i econòmica.
Durant aquesta Mercè, els somriures provocats per més d’una cinquantena dels artistes que hi col·laboren van celebrar els seu 25è aniversari a la Llera del Besós, espai que per segon any contribueix a la descentralització de la festa major de la ciutat. Una jornada benèfica dedicada a grans i petits en què els malabars, les acrobàcies i els pallassos van reivindicar l’eliminació de les fronteres i van donar visibilitat a la feina del col·lectiu. Sarajevo (Bòsnia), Gaza (Palestina), Melkadida (Etiòpia), Cúcuta (Colòmbia), Tinduf (Sàhara), Kivu (RD Congo) i fins a nou ciutats i camps de refugiats on han actuat van donar nom als espais on, durant nou hores consecutives, el carrer es va omplir de música, espectacles i tallers per a tota la família.
Del tradicional a l’innovador
Primera parada, l’escenari Chatila (Líban), on la companyia catalanoargentina El negro y el flaco van oferir Charabia. En ell, tres estrafolaris personatges que es comuniquen sense paraules fan un xou d’humor i jocs malabars amb blocs de fusta, anelles i diàbolo. Destaca el virtuosisme en el tractament dels objectes (heu vist mai fer girar un diàbolo amb un penjador?) i l’ambient musical, amb moviments de percussió incorporats en directe. En aquest sentit, val la pena fixar-se en l’actor-músic Àlex Vives que, tot i quedar darrere de la bateria, es troba immers tota l’estona en l’actitud enèrgica i motivada del seu personatge. L’últim número, però, es queda a mig camí entre la broma fàcil i la peripècia frustrada i deixa un cert regust a inacabat.
A nivell dramatúrgic, es més tancat el final dels Contes rodats de la cia. La Senyoreta. Una parella de conta contes mostra el seu dia a dia: comencen muntant la seva casa i acaben marxant amb ella. Durant la seva jornada els veiem crear art en el seu temps lliure- ell és music i ella poeta-, menjar, discutir, cuidar el grill que tenen per mascota i també treballar. Més que el contingut, l’interessant de la proposta és la utilització del petit i estructurat carro que els serveix per muntar la casa i explicar els contes, i el contrast dels personatges tan físicament – la caracterització està molt cuidada- com psicològicament: ella, dominant i amb atacs incontrolats d’histèria i el seu company, delicat, submís i fins i tot un pèl ingenu.
Altres disciplines van aparèixer també en petites dosis. És el cas de les piruetes del duo Leti & Fer, que van oferir una breu però intensa demostració acrobàtica. O de Sabinni, un pallasso amb tocs de mag que es guanya al públic amb bromes per a totes les edats (amb inclús alguna picada d’ullet a la política, amb clatellades per totes bandes). L’acompanya a Amb P de pallasso el pianista Joan Vallcorba, perfectament integrat en el show i col·laborant com un personatge més.
Al costat d'altres propostes familiars més tradicionals, els extremenys Asaco producciones proposen parlar a les nenes i als nens del conflicte que suposen les fronteres. La idea en sí és bona, però es perd en el desenvolupament. A Tanque Gurugú, un tinent pallasso arriba muntat en un extravagant tanc rosa, disposat a imposar una frontera. L'intenta aturar el yogui clown, que es presenta parlant dels xacres i de la necessitat d'equilibrar les energies. Aquest últim mobilitza al públic perquè aturi la imposició, però ni ell ni el seu enemic aprofundeixen en les causes ni en les conseqüències. El pallasso es limita a col·locar als infants com a barrera per frenar el tanc i a fer-los repetir consignes que no acaben d’entendre (des de “No pasarán” fins a “Del barco de Chanquete no nos moverán”). Les instruccions són desordenades i generen una sensació de descontrol per part dels dinamitzadors. Finalment, la feliç resolució arriba de forma gratuïta independentment de si l'acció planificada s'ha pogut o no realitzar. I el tanc, la peça més vistosa, no s'utilitza més que per a exhibir-se uns quants metres. Una llàstima.
Els solos més complets
Javier Ariza és un showman. A més dels malabars i els números circenses, en Periquillo sap guanyar-se al públic. Els escolta, interactua amb ells i improvisa segons el que li diuen. Les reaccions espontànies i l’humor impetuós, amb jocs de paraules i ple de naturalitat, són els grans valors d’un solo en què tampoc hi falten els equilibris amb monocicle, seguint la progressió del “més difícil encara”. De darrere d’una senzilla mampara treu els diferents elements que necessita en cada moment. I si alguna temeritat falla, el pallasso sap perfectament introduir-la en la dinàmica. Ens preguntem amb curiositat si el gag estava o no preparat, però la veritat és que tampoc ens importa. Ariza, amb simpatia, espontaneïtat i un pèl d’ironia sap connectar amb els assistents i mantenir-nos en el seu joc fins al final “por todo lo alto”.
Un estil semblant té Jean Philippe Kikolas, tot i que el seu espectacle Sin remite té un eix temàtic concret. El francès crea un solo molt original i impactant en què es posa en la pell d’un peculiar carter. Amb una cuidada escenografia en forma de caixes que es transformen en l’oficina de correus, l’artista posa a prova la seva “professionalitat” buscant alternatives per portar una carta per la via aèria. En la seva missió, apareixeran tot d’obstacles físics que requereixen fins i tot de l’ajuda d’un espectador. (Per què els pallassos sempre agafen a voluntaris per fer activitats físiques i a voluntàries per regalar-los flors?). Algunes de les meravelles que ofereix són els malabars amb 4, 5, 6 i fins a 7 pilotes a la vegada, aprofitant l’estructura amb gran virtuosisme. I el número final, en què s’introdueix dins un globus gegant que crea un efecte impressionant i un pèl anguniós. Aconsegueix finalment que la carta voli fins al destí?
Encara que viatgessin en espectacles molt molt diferents, el que segur que va arribar a bon port van ser els somriures: Segons els organitzadors, més d’11.000 persones es van acostar a la celebració de l’assenyalat aniversari de l’organització. El missatge és clar: els nassos vermells no entenen de fronteres.
Fotografia: Àlex Carmona y Ari Supertramp
