Un musical popular (precedit pel mite d’una pel·lícula de Hollywood) és el millor precedent per atraure una gamma àmplia d’espectadors. La comèdia delirant amaga un d’aquells contes de La dimensió desconeguda, que també sintonitzen amb els Baby Boom d’Egos Teatre. Què passaria si una persona estigués condemnada a viure sempre l’escena que més el mortifica? Com si Phill Connors fos tràgic un Prometeu, es troba retransmetent en bucle l’activitat que més odia de tot l’any professional: L’anècdota supersticiosa de de veure la reacció d’una marmota a un poblet de Pensilvània. “Gràcies per seguir-nos” diu, protocolàriament, el presentador de televisió protagonista del musical. No es pot escapar. El que primer l’espanta, després es converteix en una oportunitat per tots els excessos i les gamberrades, sabent que no té conseqüències. Però al final (com tota bona comèdia romàntica) desfarà el bucle i permetrà que triomfi l’amor i la bondat. Com si fos un renovat Senyor Scrooge, o el protagonista de Què bonic és viure (que el dia de l’estrena al Coliseum va retransmetre per la 2 de TVE).

El que funciona com a conte és més complicat passar-ho al cinema i, sobretot, a l’escenari (sense els recursos audiovisuals dels canvis de plans per reproduir un quadre que Connors veu com es repeteix). Enric Cambray (que ja va viure un joc similar com a actor a la sèrie teatral Dolors), Manu Guix i Myriam Benedited plantegen un joc de les diferències intel·ligent. El muntatge roda veloç, trepidant, cap al deliri d’un malson. A El dia de la marmota, el protagonista aprofita el bucle temporal maleït per anar modificant el comportament dels altres a partir de la informació que gaudeix de la consciència d’haver viscut aquest déjà-vu. La diversió està assegurada i les “sorpreses Mago Pop” fan molt bon efecte. Roc Bernadí fa d’un antipàtic i presumptuós home del temps i Diana Roig de Rita, una romàntica (que no bleda) ajudant de producció. L’amor i la bondat caurà com la neu, en aquest instant. No tenir demà permet al protagonista fer totes les gamberrades que vol. Fins que es converteix en una maledicció perquè no la pot enamorar.

En un espai escanyat per fer major sensació de col·lapse i un cos de ball que resol l’escenografia amb mòduls de casetes en contínua transformació. S’intueix que, entre caixes, la moguda de tècnics i intèrprets ha de ser endimoniada pels canvis de rol dels 14 actors que acompanyen la parella protagonista. Clàudia Bravo, Júlia Bonjoch i Oriol Burés gaudeixen d’uns personatges amb evolució a l’escena, al costat del brogit constant d’un poble estúpidament vitalista, orgullós de sortir a la tele un cop l’any, com si fos la Superbowl de la meteorologia.

Cambray pilota un musical a dues velocitats: A la primera part, hi ha la demostració de l’agilitat per plantejar la situació i viure moments fantasiosos a partir del descobriment que si no hi ha un demà. L’escena amb els dos simpàtics embriacs del bar (i la seva cantarella del “Bona nit”) farà furor aquest Cap d’Any entre els espectadors del musical. A la represa, es comprova com la pretesa llibertat de comportament és alhora una presó que no li permet avançar en una relació personal. El ritme baixa d’intensitat s’ensenyen les petites contradiccions en aquesta comèdia romàntica de final feliç.

El 2019, Nostromo va presentar una altra adaptació d’un film entretingut ni intranscendent com La tienda de los horrores al Coliseum. Al 1987, Joan Lluís Bozzo (de Dagoll Dagom) l’havia versionat al català. L’any que el TNC ha estrenat el musical de creació de gran format Ànima, Nostromo live ha estrenat El dia de la marmota en català (i faran versió castellana l’any vinent per a l’estat espanyol). Alguna cosa ha canviat en aquest bucle d’èxits de musicals. És temps de celebrar-ho. Hi ha temps fins al 16 de març.