La imaginació desconeix de limitacions. Per això, el final d’Ànima pot recordar que, d’alguna manera, ha tornat El Petit Príncep, aquell nen que mai aprovava els dibuixos de l’aviador (com el barret, que er realitat era una boa digerint un elefant!). El projecte que parteix d’una idea original d’Oriol Burés, amb dramatúrgia de Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt ha trigat quasi sis anys a estrenar-se en una sala comercial. Com la Greta de l’espectacle (Paula Malia), ha calgut molta paciència perquè s’aliniessin els astres: el text de Blanca Bardagil, amb lletres de Blanca Bardagil i Marc Gómez i música original d’Adrià Barbosa, amb música addicional d’Abel Garriga, compta amb la direcció escènica de Gara Roda, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt i la musical de Gerard Alonso i coreografies de Clara Casals i Chema Zamora, amb números de claqué de Sharon Lavi. Al costat de Malia, se sumen al repartiment Diana Roig (genial antagònica a la italiana), Aina Sánchez, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Clàudia Bravo, Bernat Cot, Anna Ferran, Lluís Marqués, Bernat Mestre, Albert Mora, Mireia Portas, Marc Pujol, Pol Roselló, Joana Roselló, Jan Sánchez, Clara Solé i Annabel Totusaus. La determinació de Totusaus en el seu solo, recorda aquella fantasia de Boscos endins, també dels pares del musical en català modern: Dagolll Dagom.

L’estrena de Germans de sang (han coincidit pocs dies) ha obligat a fer canvis en el repartiment. Però tothom ho passa amb nota. Amb una frescor saludable tant al TNC com al Tívoli i a una empresa Disney, incapaç d’acceptar els canvis de rol perquè la creació agafi una encoratjadora volada. Dibuixar i cantar. Tant fàcil gaudir-ne, tan complicat professionalitzar-s’hi, alhora. És cert que és una producció ambiciosa però modesta en quan a amplitud de repartiment. El fregolisme dels intèrprets és per necessitat no s’hi juga a fer-ne bandera.

Hollywood és la ciutat de les oportunitats. Així anomenaven la capital audiovisual dels anys trenta als Estats Units a una jove de Chicago, quan baixava del tren. Greta és la protagonista del musical Ànima. Per a l’equip d’entusiastes, com la Greta que vol ser animadora de la Walt Disney, el Tívoli és el seu Hollywood particular: el teatre de la gran oportunitat. Ànima ha nascut per posar fi als prejudicis. Va trencar amb una llarga espera de musicals al teatre públic (la darrera referencia és el 2016, es va estrenar Molt soroll per no res i l’any següent es va reposar). Ha recuperat el Tívoli com a escenari de musicals en català (Des del 2014 amb les Campanades de boda de La Cubana, no hi ha hagut una altra ocasió). Però, sobretot, és la demostració que hi ha públic per a la creació del musical de producció pròpia i en català a la cartellera de Barcelona. Si fa 50 anys Dagoll Dagom va guanyar-se un espai amb adaptacions pròpies (Mar i Cel és el seu buc insígnia), ara ho intenta aquest grup amb una proposta amable, engrescadora, amb una música que es vesteix de molts estils i manté balades tendres i divertides tornades, que salta del blanc i negre al color, amb un obrir i tancar d’ulls.

La proposta al Tívoli queda molt més encaixada a l’escenari que l’anterior de TNC. La sorpresa del vol del paper funciona molt millor que a la Sala Gran, però cal advertir que dificulta la visibilitat de part de l’escena a algunes fileres d’espectadors. Ara, el musical respira aquell empoderament de creure que tot és possible i de respectar la dignitat dels creadors per sobre del sistema.

Si voleu accedir a la c´rònica d’El Punt Avui del 10 de març del 2026, cliqueu aquí

Crítica del 27 de setembre del 2024 al TNC: Un vendaval fresc imprescindible a la Sala Gran

Ànima transporta des del primer moment. Passa per bona part de les subtrames dels musicals (enamoraments no correspostos, enganys, il·lusions fugisseres, amigues fidels, casualitats tel·lúriques) cosint amb un ritme trepidant l’acció, el moviment escènic i la música. Ànima és el cant a seguir el desig i creure que és possible. A cada defalliment de la realitat, se sobreposa una raó per la qual el camí encara és possible. És cert que cada cop costa més avançar perquè hi ha realitats arbitràries implacables, però la victòria no és a la meta, sinó cada cop que se supera un obstacle. El text de Blanca Bardagil eu haver tingut molts canvis en el procés. Per exemple, queda desaprofitat dramàticament l’orfandat de les dues germanes o els bessons de la germana gran (que és mare soltera). En realitat, la peça s’ha centrat en la persecució del somni de la germana petita i la sabateria de seguida queda arraconada. El que es podria considerar com a idees que queden despenjades, cal valorar-ho com a acceptació a renúncies per a condensar el musical en una idea que funcioni com un vendaval, xuclant tot el que troba pel davant.

Tot i que l’argument sigui tou, la peça atrapa amb una escenografia que, sense ser el vaixell de Mar i cel, troba moltes fórmules enginyoses per a aquesta road movie. De la trama va destil·lant dues forces que es complementen: La balada per als somnis i la música brillant, ballable, de swing, per a la comèdia musical. El to, per moment delirants (qui no s’ha fet passar per italià cuinant frases a partir de paraules icòniques?) recorda aquell desvergonyiment dels Egos Teatre (La casa sota la sorra, El crim de lord Arthur Saville). El mèrit d’Oriol Burés i la resta de l’equip és que s’han enginyat un argument i els seus girs a partir de la seva imaginació. I, sí, hi ha un regust que navega de musicals i comèdies de Hollywood (Ningú no és perfecte, La tienda de los horrores…) amb els musicals més contemporanis (Matilda… per exemple?)

El viatge de la companyia és paral·lel al de Greta, la protagonista (Paula Malia, versàtil). L’actriu ja ens havia demostrat el seu joc amb The Mamzelles (Màfia) o amb treballs posteriors ben antagònics (Els Watson, La mala dicció). Per la seva part, la seva positiva i seductora Mina (Diana Roig) s’erigeix com una brillant amiga. També funciona molt bé el to més dramàtic de la germana gran (Aina Sánchez), la decepció per ser una enganyada (Clara Solé) i la confiança que el masclisme es pot superar en una generació (Anabal Totusaus). Els personatges masculins llueixen més comicitat: Oriol Burés (Walter) i Víctor G. Casademunt (el xicot que sap modular el seu futur) es guarden uns instants molt còmics. També treu petroli Toni Viñals d’un entusiasta exhibidor de pel·lícules. La peça té algun moment d’aspror que arriba amb un número de claqué (elaborat per Sharon Lavy, fusionant quatre quadres de fracàs, abans de la gran cascada delirant que empeny la trama al desenllaç). En realitat, és una peça molt ballada (amb coreografies de Clara Casals i Chema Zamora), carregada de perruques i vestuari en què un grapat d’intèrprets es desdoblen en un travelling de personatges (Alexandre Ars, Bernat Cot, Marc Gómez, Berta Peñalver, Joana Roselló, Pol Rosselló Weisz, o Lucía Torres).

Hi ha qui somia projectar una zona residencial exclusiva al Park Güell, O a Hollywoodland de l’skyline del muntatge. Hi ha qui es deleix per ser dibuixant de la incipient Disney (com Greta). Hi ha qui està obsessionada a vendre crispetes als cinemes (Mina). Hi ha, és clar, qui confia a trobar una oportunitat al mercat dels musicals de gran format. Tot són reptes de vida. Ara, la Sala Gran del TNC ha permès que es destil·li un d’ells. Hi ha un vendaval de frescor (amb una generació d’artistes de 30 a 40 anys que no escatima esforç, talent, ni il·lusió) que reclama més places. I més oportunitats. Amb aquesta proposta popular, amable, han demostrat que, tot i la seva joventut, tenen potència artística per fer virar el tren de les emocions cap allà on volen que s’aturi. També és molt sa que la complicada Sala Gran respiri la intensitat dels musicals, amb una desena d’intèrprets que no surten del fossar i que reaccinen amb agilitat els girs comics del guió.