Sugar (Ningú no és perfecte)

informació obra



Direcció:
Pau Doz, Joan Mª Segura
Coreografia:
Laura Olivella
Direcció Musical:
Bernat Hernández
Ajudant de direcció:
Lluís Parera
Vestuari:
Laia Cambrils
Escenografia:
Anna Gas
Intèrprets:
Bealia Guerra, Xavi Duch/ Lluís Canet, Ivan Labanda/ Oriol Burés, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells, Lluís Parera
Autor:
José Pascual Abellán
Sinopsi:

Sugar, el musical de Broadway estrenat el 1972 al Majestic Theatre de NYC.

El musical està basat en la pel·lícula Some Like It Hot – Con faldas y a lo loco (1959). Una historia escrita per Robert Thoeren i Michael Logan, dirigit per Billy Wilder amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon com actors principals.

Ubicada a Chicago durant el període de la llei seca nord-americana, Sugar és una comèdia blanca i per a tots els públics.

Premiat en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Sugar (Ningú no és perfecte)

27/12/2015

Coreografia espectacular en trama còmica i producció honesta

per Jordi Bordes

Música en directe i ballarins fent cabrioles pel rectangle del Teatre Gaudí Barcelona, sonant una partitura que recorda a la màfia creixent arran de la prohibició de la llei seca. Aquestes són les coordenades de Sugar, una obra que respira l'star system de Hollywood dels anys 60. Ara, aquesta fusteria cinematogràfica d'embolics tant divertida, com es trasllada al teatre del segel XXI? Ja es va fer una versió musical al Broadway dels anys 70, inspirant-se en el film de Billy Wilder Some like it hot (Con faldas y a lo loco). Però el Gaudí (ni tampoc la productora entusiasta Som-hi films) té la possibilitat d'una escenografia espectacular. I al repartiment no hi brillen una Marylin Monroe, Toni Curtis ni Jack Lemmon, tot i ser prou convincents Xavi Duch, Bealia Guerra i Oriol Burés (que ,en la sesisó que vam veure feia de cover d'Ivan Labanda). Maria Santallusia és una divertida i histèrica directora de les Sincopades però ha d'abandonar el seu costat més còmic d'anteriors produccions com ara (La casa sota la sorra, en l'època estel·lar d'Egos Teatre). Pep Cortés pateix en el cant i en el ball però sap trobar-li justificació en un personatge ingenu, enamoradís, que perd el cap per unes faldilles i uns turmells amples... 

La trama és molt fidel (segons els que recorden l'original) i amb pocs elements escènics,es trasllada l'espectador a les diferents escenes mítiques del film icònic. Evidentment, no hi ha iot i les persecucions dels mafiosos seguint els dissortats saxofonista i contrabaixista (que han assistit involuntàriament a l'assassinat d'un altre esbirro de Chicago) es fan amb entrades i sortides per les quatre cantonades de l'escenari. Aquesta és una de les bones solucions d'una peça que, sobretot en la primera part, carrega massa l'escena obviant la necessitat d'un cert ritme, d'evitar reiteracions perquè no tenen recursos espectaculars per atrapar l'audiència. La segona part, en canvi, és molt més dinàmica, juguen a trencar la trama (fent referència directa a la banda de música que els acompanya, per exemple) i permet tallar i que tot voli a una velocitat excel·lent.

 Bona comèdia compatible amb la digestió dels àpats de Nadal, això sí. Bon profit i bon teatre

Trivial