Sugar (Ningú no és perfecte)

informació obra



Direcció:
Pau Doz, Joan Mª Segura
Coreografia:
Laura Olivella
Direcció Musical:
Bernat Hernández
Ajudant de direcció:
Lluís Parera
Vestuari:
Laia Cambrils
Escenografia:
Anna Gas
Intèrprets:
Bealia Guerra, Xavi Duch/ Lluís Canet, Ivan Labanda/ Oriol Burés, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells, Lluís Parera
Autor:
José Pascual Abellán
Sinopsi:

Sugar, el musical de Broadway estrenat el 1972 al Majestic Theatre de NYC.

El musical està basat en la pel·lícula Some Like It Hot – Con faldas y a lo loco (1959). Una historia escrita per Robert Thoeren i Michael Logan, dirigit per Billy Wilder amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon com actors principals.

Ubicada a Chicago durant el període de la llei seca nord-americana, Sugar és una comèdia blanca i per a tots els públics.

Premiat en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Sugar (Ningú no és perfecte)

18/01/2016

Un divertit i digne homenatge a una pel·lícula mítica

per Toni Polo

Només hi falta el fum de tabac impregnant la sala. La resta és l’Estats Units del crack del 29: hi ha gàngsters, jazz, cabaret, trets, iots de luxe... Tot com ho va parir Billy Wilder en la mítica Ningú no es perfecte / Con faldas y a lo loco / Some like it hot, perquè aquest musical, basat en l’espectacle de Broadway, fidel reflex, també, de la pel·lícula, és tot un homenatge al filma de Marylin Monroe, Jack Lemmon i Tony Curtis. Trobem un guió fidel al de Wilder, amb petits canvis provocats per les condicions escèniques, sempre ben resolts en favor del ritme de l’obra.

Una decoració àgil, ara una llitera de tren, ara un flamant restaurant, ara un garatge del vell Chicago o ara una platja de Miami on amb pocs elements es desenvolupen coreografies divertides: des de les sensuals de la incomparable Sugar fins a les transformacions de la Daphne i la Josephine, passant per les corredisses dels gàngsters o un genial ball d’octogenaris excitats. Els músics, en directe, prenen una certa complicitat amb els actors i amb el públic, com testimonis de l’esbojarrada història que estan explicant.

L’obra manté la tensió (encara que tothom recorda el final) però, sobretot, el ritme i l’humor. Els transvestits (els papers més agraïts) combinen a la perfecció les seves dots masculines i les femenines amb delirants disbarats (els de la pel·li, sí, però fets propis) com ara la mena de síndrome d’Estocolm que pateix la Daphne com a dona.

Una comèdia musical, amb molt de text i ben narrada. Agrada als incondicionals del gènere però també als qui prefereixen el teatre de text convencional. I, per descomptat, els nostàlgics de Wilder se sentiran reconfortats.


Trivial