Sugar (Ningú no és perfecte)

informació obra



Direcció:
Pau Doz, Joan Mª Segura
Coreografia:
Laura Olivella
Direcció Musical:
Bernat Hernández
Ajudant de direcció:
Lluís Parera
Vestuari:
Laia Cambrils
Escenografia:
Anna Gas
Intèrprets:
Bealia Guerra, Xavi Duch/ Lluís Canet, Ivan Labanda/ Oriol Burés, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells, Lluís Parera
Autor:
José Pascual Abellán
Sinopsi:

Sugar, el musical de Broadway estrenat el 1972 al Majestic Theatre de NYC.

El musical està basat en la pel·lícula Some Like It Hot – Con faldas y a lo loco (1959). Una historia escrita per Robert Thoeren i Michael Logan, dirigit per Billy Wilder amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon com actors principals.

Ubicada a Chicago durant el període de la llei seca nord-americana, Sugar és una comèdia blanca i per a tots els públics.

Premiat en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Sugar (Ningú no és perfecte)

03/01/2016

Amb fidelitat al gran Wilder

per Víctor Giralt

Una de les habilitats d’un bon xef és no marejar massa matèries primeres  sensibles, aquelles que demanen que llur delicat sabor sigui exaltat, mai emmascarat.  Quan una companyia té al davant  una comèdia tan rodona (que gran erets, Billy Wilder) com ‘Some like it hot’ (Ningú no és perfecte, Con faldas y a lo loco) el que s’ha d’evitar és caure en experiments gratuïts. I això, esquivar aquest ris innecessari, és precisament el que fa la gent que dirigeix Pau Doz. El seu propòsit ha estat servir la versió escènica de la pel·lícula de manera que en tot moment rememorem la cinta protagonitzada per Monroe, Lemmon i Curtis. Amb l’afegitó, jo diria, de saber adaptar l’obra, intel·ligentment, a un espai i un pressupost ajustats (per bé que no és un espectacle gasiu, com ho demostra la presència d’una petita orquestra servint la banda sonora en directe i un cos de ball de fins a 8 efectius). Crec a més, que el ritme que s’imposa al muntatge és el que demanava la farsa, i aquí també s’ha d’aplaudir Pau Doz.

No tot són flors i violes. Al cos de ball, que executa amb correcció unes encertades coreografies de Laura Olivella, li manca elegància, i algunes interpretacions  secundàries  estan sobreactuades. Per fortuna, el fil argumental pivota, bàsicament, al voltant dels tres personatges principals. I aquí, tan Bealia Guerra com Xavi Duch i Ivan Labanda, estan a l’alçada de les circumstàncies, que no eren balderes. La comicitat de la parella transvestida és, en aquest sentit, un dels grans pros del muntatge.

Un bon musical de petit format, i jo diria que un adequat espectacle familiar per aquestes dates (llàstima que no desembarqués uns dies abans al Gaudí). 


Trivial