Sugar (Ningú no és perfecte)

informació obra



Direcció:
Pau Doz, Joan Mª Segura
Coreografia:
Laura Olivella
Direcció Musical:
Bernat Hernández
Ajudant de direcció:
Lluís Parera
Vestuari:
Laia Cambrils
Escenografia:
Anna Gas
Intèrprets:
Bealia Guerra, Xavi Duch/ Lluís Canet, Ivan Labanda/ Oriol Burés, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells, Lluís Parera
Autor:
José Pascual Abellán
Sinopsi:

Sugar, el musical de Broadway estrenat el 1972 al Majestic Theatre de NYC.

El musical està basat en la pel·lícula Some Like It Hot – Con faldas y a lo loco (1959). Una historia escrita per Robert Thoeren i Michael Logan, dirigit per Billy Wilder amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon com actors principals.

Ubicada a Chicago durant el període de la llei seca nord-americana, Sugar és una comèdia blanca i per a tots els públics.

Premiat en la categoria de musical. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Sugar (Ningú no és perfecte)

12/01/2016

Un notable divertiment musical capaç de resistir la comparació amb la magistral comèdia cinematogràfica que l'inspira

per Ramon Oliver

Li heu donat un cop d’ull a la cartellera londinenca, al llarg d’aquests darrers mesos ? Si per casualitat ho heu fet, us haureu fixat que l’espectacle del West End  més aclamat al llarg de 2015 ha sigut la gloriosa reposició de “Gypsy” interpretada per una Imelda Staunton en permanent estat de gràcia: la seva creació com a Mama Rose – un personatge basat en l’autèntica mare de Gypsy Rose Lee, la dona que va revolucionar el món del “burlesque” amb el seu concepte del strip tease i va fer que per primer cop, una “stripper” es convertís en figura mediàtica adorada per intel·lectuals i artistes- resulta senzillament antològica. I ho podeu comprovar: per sort, l’espectacle ha sigut enregistrat per la BBC – que el va emetre el passat 27/12- i està prevista la seva edició en DVD. El cas és que abans que “Gypsy” deixés l’escenari del Savoy, es van posar a la venda ja  les entrades pel retorn de “Funny Girl”, aquell altre musical al voltant de la cèlebre actriu còmica Fanny Brice –una estrella dels espectacles que el  mític productor Florenz Ziegfeld estrenava al Broadway dels anys vint del segle XX- que no s’havia vist al West End des de que Barbra Streisand ( que li deu a l’obra el seu definitiu salt a la fama) el va representar fa a la vora mig segle. En poques hores, les entrades per veure a Shridan Smith –un veritable ídol del “Show Business” britànic – interpretant a Fanny , van volar per complert. I ara, després de les crítiques apoteòsiques rebudes per Sheridan, en resten ben poques, per gaudir de la pròrroga que el muntatge presentarà també al preciós Savoy Theatre.

I a què ve–us estareu preguntant- que aquest ens estigui donant la llauna i repassant ara la cartellera de Londres, com si nosaltres visquéssim al West End enlloc de viure a Barna? Doncs ve al cas perquè aquests dos espectacles dels quals us acabo de parlar ( el primer d’ells, una obra mestra; el segon, un clàssic un xic menor, però clàssic a la fi) llueixen estupendes partitures musicals de Jule Styne, que a més a més de ser un dels grans compositors del Broadway clàssic (com veiu, una paraula que es repeteix) , és també el creador dels temes de “Sugar”, aquest musical basat en la que potser sigui – amb el permís de tantes i tantes obres mestres-  la millor comèdia cinematogràfica de tots els temps. Parlo, naturalment , de “Some Like it Hot/ Con faldas y a lo loco/ Ningú és perfecte” , per dir-ho amb els tres títols- l’original, l’espanyol i el català- amb els quals podeu identificar aquest sensacional divertiment que Billy Wilder i I. A. L. Diamond van escriure tot partint de la pel·lícula francesa “Fanfàrria d’amor”.

L’any 1972, Styne, el lletrista Bob Merrill ( heu cantat alguna vegada “Hello, Dolly!”?; doncs les lletres del tema són tan seves com les de la mateixa “Funny Girl”) i l’autor Peter Stone ( seu és el guió de la magistral pel·lícula “Charada”), van tenir la gosadia de transformar en musical aquella meravella cinematogràfica. I el que són les coses: en aquell moment, no van faltar veus que van indicar que el resultat, era un espectacle molt agradable de veure, però que feia certa olor a antic. I la culpa, d’aquestes afirmacions, la va tenir en gran mesura el meu adorat Stephen Sondheim: més d’un crític va assenyalar llavors que després de “Company” i “Follies” ( dos molt innovadores i conceptuals obres mestres del mestre), “Sugar” resultava excessivament “retro”.

Doncs, com podem comprovar ara mateix al TGB  , els responsables de l’obra van saber molt bé com conservar l’irresistible , enginyosa i de vegades maliciosa essència còmica de l’original. I  com acoblar-li unes cançons que, per cert, no tenen res a veure amb les que cantava Marilyn a la pel·lícula, encara que l’orquestra del TGB faci una picada d’ullet , i introdueixi com qui no vol la cosa unes poques notes de la seva  banda sonora. Passats quaranta tres anys des de l’estrena de l’original, “Sugar” ha deixat de semblar un objecte escènic “retro” per convertir-se, en tot cas,  en un brillant espectacle  amb gustós sabor “vintage”. Lluny del desencís provocat recentment per altres espectacles musicals amb més ínfules i/o  pressupost que han passat per la nostra cartellera, el muntatge que ens ofereix Pau Doz sap com optimitzar al màxim fins i tot les pròpies limitacions ,funciona amb un ritme precís capaç de resistir la comparació ( i això, és molt dir) amb el fantàstic material original que té com a punt de partida , i extreu  de la seva parella protagonista un parell de interpretacions frenètiques i plenes de química que assoleixen allò gairebé impossible: mentre estàs gaudint amb Xavi Duch ( que s’emporta les rialles més potents de la vetllada) i Ivan Labanda ( a hores d’ara, una veritable estrella del musical local), no tens la necessitat de passar-te l’estona enyorant a Lemmon i Curtis, perquè el que t’ofereixen aquest dos , es prou personal com per no dedicar-te a pensar en ningú altre. Això, amb el permís d’una Bealia Guerra també ben eficaç , i d’un secundaris amb alguna irregularitat, però alhora prou solvents. Mira per on , aquest cop hauran de ser els londinecs els que viatgin cap a Barcelona, si volen recuperar un espectacle que no passa pel West End des del 1992!


Trivial