Viu el Teatre ha fet, segurament, la seva aposta més important després de l’aventura amb Marta Buchaca, d’Alícia al país dels mòbils. Tornen a rescatar un petit conte il·lustrat de casa (com ja va fer fa dues dècades amb El Petit Dalí) i s’avenen a pujar-lo a l’escena. Han triat un conte molt conegut per pares i fills. El que pot ser una molt bona jugada comercial també és un risc per si no es compleixen les expectatives. Per això, la versió d‘Alícia Serrat, Daniel Anglès i Víctor Arbelo, fent una passa més del conte de Míriam Tirado, no pot limitar-se en frenar l’excés.

El fil invisible aconsegueix, així i tot, mantenir aquella veritat tant austera com preciosa de trobar un sentit fantàstic a un detall concret del cos. Ho fa a partir de l’anècdota real de la filla de l’autora quan li va preguntar a la banyera de què servia el melic. Aquest continua sent el gran secret que es desvela al final, amb el que resol tots els conflictes. L’amor, cert, sempre venç si se l’escolta. En aquest sentit, les petites discussions, que no arriben a ser reptes insalvables, es desfan d’una vegada.

Viu el Teatre admet que la producció se’ls ha fet molt gran i que costarà rodar-la per altres escenaris. Però han estat honestos en creure com els ha nascut aquest fill. Els pares sabem que alimentant i donant la mateixa educació a cada fill surten conductes i fisicitats ben diferents. El conte de Miriam Tirado és perfecte per llegir-lo a la vora de llit. I, la direcció de Serrat l’ha convertit, quasi, en una peça musical espectacular (amb sorpreses i fantasies adequades i celebrades). És un cant a l’amistat i, alhora, no deixa d’insinuar la mort, la separació del fill, les diferents procedències dels amics que juguen sense inconvenients…

Un altre dels mèrits de la producció és el seu equilibri entre els rols i alhora el seu repartiment. Començant per una Beth Rodergas (exOperación Triunfo, que havia debutat amb el Tirant lo Blanc de Calixto Bieito) que fa de dolça narradora, delicada professora, sensible mare, adorable àvia i, sobretot, discretíssima bibliotecària que arrossega els peus per no fer soroll. Al seu costat, els quatre amics: Alba Serrano (Nura, sempre positiva i reflexiva); Aina da Silva (una Lia amb moltes ganes d’aprendre i de ballar); Rubén Albadalejo (Quim, divertidament impulsiu i obsessionat en el món dels dinosaures); i Sergi Espina (l’Àlex que amaga la part més dramàtica per la incomoditat de no poder estar amb el seu pare). La producció aconsegueix que les presències siguin molt equilibrades entre els cinc intèrprets (que puntualment poden ser substituïts per Lourdes Fabrés, Javi Vélez o Marina Requero).

És cert que el súmmum de la producció hagués estat comptar amb la música en directe (un partitura juganera, que inclou pop, folk, rock, raps i dolces balades), que li dona una frescor difícil d’imitar. Però la dimensió d’El fil invisible ja és molt més del que, d’entrada, s’hagués pogut imaginar com a raonable. Si a Mac Mec Mic, la senzillesa s’ha imposat a la dimensió mediàtica, o la força de les paraules de Pere Calders en la posada en escena despulladíssima de Teatre Nu a Raspall, ara, també és una opció correcta la de Viu el Teatre, que agafa aquest fil invisible i en fa un excel·lent llaç. Que és espectacular, sí, i que no deixa d’estar fet a partir de la sensibilitat inicial. Un salt mortal executat amb èxit.