Feia molts anys que Xavi Castillo no tornava a Barcelona. A la Sala Muntaner de l’etapa anterior explicitava la fatxenderia dels capos polítics valencians pagant totes les rondes amb bitllets de 50 euros i rematant “Això, ho pague jo”. El súmmum per aquests personatges que s’autocaricaturitzaven sols era acaparar el paper del capità moro a les festes d’Alcoi, un èxit a la seva carrera, comparable a fer negocis a la llotja del Bernabéu (ara, Duo Fàcil fa un altre retrat de traç gros a Observin aquests fills de puta).

Xavi Castillo estava programat a la Versus, abans que la dana arrasés el seu taller a Picanya. Va salvar part del vestuari d’aquest muntatge perquè estava carregat dalt de la camioneta, explica. Doncs, ara, Castillo ha actualitzat el seu muntatge ensenyant les restes del “naufragi” enfangades. Mazón surt citat diverses vegades (sobretot en els passatges de circumcisió que imposa Jahvè al poble d’Israel). Castillo rellegeix la Bíblia de la seva mare (beata de missa diària que creia i li feia creure que tot el que estava escrit al llibre sagrat havia passat, realment) i n’exalta les barbaritats. Un Moisès inconcís de llavis (amb frenillo a la llengua) intenta convèncer un Ramsès papissot (això no apareix explícit a la Bíblia). L’èpica de Charlon Heston (Els deu manaments) queda en dubte a cada episodi que explica Castillo. Però ningú s’atrevirà mai a qüestionar el cinemascop de la superproducció de Hollywood.

Castillo triga deu minuts a fer un record a la seva Rita Barberá (la representa fent un crit cap endins, com el monstre de Godzilla). És divertidament dantesc perquè, sovint queda en tanga, i perruca i a la Versus, amb públic a dues bandes sempre queda a l’esquena d’una grada l’altra (“feu el favor de mirar-me a la cara”, diuempipat i enriolat, alhora). El públic riu per la forma irreverent i despullada de la seva narració. Hi ha la ràbia per una política lingüística valenciana que s’esforça, per exemple, en blindar el valencià (expressant-se en castellà!). La Torre de Babel li va molt bé per a fer-ne sang. A Alcoi, tot sembla que es desproporcioni. I Castillo transforma la ràbia en acudits grotescos, com faria Jango Edwards o, sobretot Leo Bassi (70 años). I sí com diu @OriolOsan també hi ha llibertat a despotricar contra el feixisme (Vox i PP) de la forma més barrora possible. Castillo, com Oriol Pla a Gola, arrenca advertint que potser hi ha qui s’ofén, una fórmula infal·lible.

La Bíblia contada per Xavi Castillo certifica que Netanyahu només compleix amb el que va dir Jahvè (ja ve, ja ve, ressona entre la platea com una velada amenaça) als pobles d’Israel. Quan travesseu el riu Jordà, expulseu als habitants que hi ha. I si no ho feu, vindre jo a fer-vos fora a vosaltres”. Tremola, món. La Bíblia de l’Antic Testament és més gore i bestial que la nena malèvola de L’exorcista.

L’actor es passa dues hores per explicar el Nou Testament. En realitat acaba en l’episodi de Moisès i l’arribada a la terra promesa. O sigui, que incomplex totalment amb el guió presentat. Però és igual. Però la mirada viperina i juganera de Castillo transforma cada episodi en una caricatura d’antiherois. És com veure La vida de Bryan en directe, d’un surrealisme delirant. Però llegint, fil per randa, la Bíblia. Insòlit, però cert.

L’estada de Castillo ha estat molt puntual. Va arribar dimecres i marxa diumenge. Segurament, el passatge seria encara més incendiari pels volts de Setmana Santa. El que està clar és que el públic que l’ha redescobert no ha dubtat en anar a veure’l dos cops en els primers tres dies. Pot semblar excessiu però això és perquè no s’han viscut els episodis escandalosament divertits. Amb tres dies, Castillo s’ha guanyat uns primers deixebles, una parròquia sobre la que fundar el seu teatre, com qui predica als agnòstics. En tot cas, assistir a les seves funcions té alguna flaire de missa remota (a través del beatòmetre) i de joc del quinto (en què el lloro canta el número i l’audiència i respon la cantarella a l’inóson).

Diu que s’està repensant això de la fè perquè de les poques coses que no li va tocar la dana al taller va ser un Sant Sopar de la seva mare, una motxilleta i gorra a joc (blanc i groga) de la visita de Benet XVI a València, i perquè els voluntaris que el van ajudar a buidar el taller, eren d’una congregació evangelista que clamen “Cristo Vive!” quan es fan una selfie en grup. El veí de Castillo, a Picanya, se’n feia creus i deia als voluntaris cepats i armats amb pales i cubells i molt bona volntat: “Vosaltres no sabeu qui és Xavi Castillo, oi?” Com a epíleg, Castillo sí que fa una picada d’ullet al Nou Testament. El narrador serà el Jordi d’Alcoi, un gal enrolat a l’exèrcit romà que ha viscut tots els episodis de la vida de Jesús, perquè sempre li coincidia fent guàrdia. 

L’humor desproporcionat de Castillo és dels que eixampla els pulmons. L’actor connecta amb el públic i, puntualment, el convida a fer d’àngel o de població promesa (per cert, que la seva companya d’institut Sol Picó també hi juga tot i que en un muntatge amb un rerefons integrador a 100 metres de la Versus, a la Sala Tallers el TNC: Macarron power). Castillo es despreocupa del ritme. Només mira el rellotge del mòbil per adonar-se que s’ha tornat a allargar en una escena anterior. Però a tothom li és igual. Tothom surt amb ganes de fer-se fotos amb aquest tros d’home que és capaç de riure de les seves pròpies desgràcies.