70 años és un espectacle creat per Leo Bassi para celebrar la seva edat. «Ara, davant d’una realitat que no puc negar, tinc 70 anys!, em quedo totalment sorprès per les energies que descobreixo cada dia en mi i vull celebrar-ho… amb el meu estimat públic!» «Si algú m’hagués dit quan tenia 20 anys que als meus 70 estaria ple de projectes i amb més ganes de viure que mai, l’hauria considerat boig o malintencionat. […]. Aquesta sorprenent vitalitat m’arriba en un moment particularment fecund de la meva vida creativa. Des de fa uns anys sento que el meu desig atàvic de provocar, el motor de tots els meus espectacles, té una profunda arrel existencial, però no trobava manera de treure-la del subconscient. De sobte, últimament, aquesta intuïció s’ha racionalitzat. Les meves provocacions són una manera d’intensificar les emocions que el públic vivia amb mi per a transformar l’acte teatral en un RITUAL.”
Leo Bassi, als 73 anys, continua sent un geni estimat per famílies d'artistes contestataris. A l'única funció de l'Escena Poblenou (aviat repetirà al Festival de Pallassos de Cornellà) va reunir artistes com Semolina Tomic, Àlex Ollé, i Carlo Mô (Retrospectiva) a més de grups més joves de la factoria inacabable Escena Poblenou.
Leo Bassi, com Jango Edwards és un americà per accident que, molt probablement, hauria repudiat la seva nacionalitat, tan preuada per milers de migrants que la veuen com la terra de les oportunitats (o de la supervivència). Bassi, amb caminador, oO sense, continua tenint l'energia per defensar la seva religió del patolicisme. Revelant-se crític al Fòrum de les Cultures (que li va pagar el bolo, suposem). Per escampar merda si hi ha alcaldes o poderosos entre la seva audiència.
És un contestatari amb una energia de Superman, segons li va confessar el pare en el seu llit de mort. Tot i que ell lamentés tenir un fill fracassat, per no haver actuat a Broadway (si el besavi el van gravar els germans Lumière, al 1896, un número acrobàtic, Louis Amstrong va contractar el pare per fer temporada amb Édith Piaf a Nova York) Leo celebra la seva independència. Ell, a la seva manera, també va ser èpic (tot i que no ho explica en el seu divertit biopic) quan els feixistes van posar una bomba al teatre Alfil de Madrid on actuava amb La revelación. Bassi és geni i figura. Admet que el seu somni del progrés de la humanitat triomfa només com a nom d'una funerària en un poblet polsegós de Mèxic. Terrible presagi.
En l'epíleg, no pot estar de pronunciar una personal homilia sobre la situació política internacional. És com entén el seo ofici de bufó. Ha de ser sempre un flagell contra el Poder impune. No pot renunciar-hi. Se l'estima perquè té raó i també perquè no call mai, per molt que incomodi.