Carlo Mô. Retrospectiva

Nous formats

informació obra


Direcció:
Carlo Mô
Autoria:
Toni Rumbau
Composició musical:
Octavi Rumbau
Sinopsi:

La Sala Fènix construeix una retrospectiva de l'artista Carlo Mô, un dels còmplices de la sala que està celebrant el seu cinquè aniversari. 

Del 31 de maig al 10 de juny Gesto es todo.

Del 14 al 24 de juny: Hu-Mô (r)

28 i 29 de juny: No me llames solsticio, llámame otoño (Mô a la direcció)

30 de juny i 1 de juliol: En los vórtices del vertigo (Mô a la direcció)

Crítica: Carlo Mô. Retrospectiva

03/06/2018

Expressar-se sense paraules

per Jordi Bordes

Carlo Mô va destil·lant la paraula fins a convertir-la en una mena d'onomatopeia. Com aquell Pepe Rubianes i la cercavila del vermut, tant divertidament desbarrat. Els gags que tria Mô són sempre còmics, des d'un gest quotidià a un deliri en què l'anècdota guanya entitat de subjecte i permet retratar aquest clown excèntric. Mô construeix un personatge que vol ser empàtic però que, sovint, no encerta la manera de connectar amb els altres personatges (invisibles) de l'escena. Com un Quixot, veu un monstre a qui exterminar fins que dècimes de segons abans descobreix que és una dona innocent i decideix avançar la bala per a protegir-la. De la seva imaginació es van muntant gags des d'elements mínims(una cullereta de cafè esdevé clau per a un quadre esbojaradament gore, sense gota de sang), sovint invisibles (si falta un violí bé pot fer vibrar amb l'arc parts del cos d'un espectador).

Aquest personatge sense brúixola, viuen funció del destí que el marca la seva maleta. Si la funda de la guitarra gira cap a la dreta, segueix cap aquella direcció. Si, inexplicablement, vira en sentit contrari com un penell, o ho qüestiona i torna a trobar velles amistats, camins recorreguts. Tot li està bé. Gesto es todo havia de ser un recull de gags sense paraules d'alguns dels seus espectacles anteriors. Però en l'assaig, i a mesura que ha anat refent l'espectacle, sessió a sessió, només queda una escena (i, encara, prou canviada). Les ganes de joc de Mô (com també del seu personatge) és el veritable motor d'un còmic que es mou molt bé amb les distàncies curtes, que juga amb els espectadors sempre donant-li una sortida còmplice, sense ridiculitzar-lo. De cada funció, en treu nous amics.