Blanca Desvelada

informació obra



Direcció:
Montse Bonet
Il·luminació:
Natàlia Ramos
Escenografia:
Mònnica Gálvez
Vestuari:
Mònnica Gálvez
Companyia:
The Pish Dolls, L@s Estereo
Sinopsi:

Blanca Desvelada és una dramatúrgia basada en dues històries entrellaçades, la vida de dues dones: una és Carmen, presa política que dóna a llum en una presó deu abans de ser afusellada en l’època de la Guerra Civil espanyola.  L’altra és Blanca, una jove actriu de l’època actual, que sobreviu fent monòlegs còmics a bars mediocres i que fa anys que no es parla amb la seva mare.

Sense saber per què ni qui és, Blanca comença a somniar amb Carmen. I, malgrat el seu escepticisme, la desesperació la porta a visitar una dona sanadora cubana que li diu que per a resoldre el conflicte amb la seva mare haurà de descobrir qui és Carmen. A partir d’aquest moment apareixen 12 personatges en el camí d’aquesta recerca per conèixer la identitat de Carmen i per què apareix a les hores del somni de Blanca.

Un text humà. Cru. Honest. Ple de feminitat, tendresa i realitat. Un relat que camina entre la por i el perdó, entre la desesperació i el somriure, entre la incredulitat i el desig, entre l’humor i la lluita contra els nostres propis monstres.

Crítica: Blanca Desvelada

21/09/2016

Mil cares d'una actriu...

per Josep Maria Viaplana

'Blanca Desvelada' és un exercici teatral de primer nivell per a una actriu, que ha d'encarnar prop d'una vintena de personatges en els 80 minuts que dura l'obra, passant d'un personatge a l'altre en un sospir (o menys) per tal que alguns dels moments tinguin la intensitat i el ritme que es mereix la història que ens explica.

Tot comença en una presó per a dones de la postguerra civil espanyola, on una noia 'roja' (com s'encarreguen de recordar-li) hi té una filla, de la qual la separaren. Saltem al moment actual, on trobem una jove actriu de monòlegs còmics (és clar que no en veiem cap) però amb una rebotiga emocional més que trista i amarga. Coneixerem perquè va deixar la seva Andalusia natal per a venir a Barcelona (les paraules que intercanvia amb el seu amistançat català ens ho avancen), i ens intrigarà què pot fer que una filla no vulgui saber res d'una mare, allà lluny, que s'ha posat malalta, però que no l'ha trucada directament, sinó a través d'una veïna. Les dues realitats paral·leles (la noia a la presó i l'actriu presa d'una gran decepció vital) van avançant, i tot fa pensar que alguna cosa connecta les dues, a través de la filla nounada a la foscor d'una cel·la.

No explicarem quina és, aquesta connexió, per raons obvies de preservar el misteri de l'argument, però tot i que el moment en què ho descobrim té una forta intensitat emocional, personalment em sembla una sortida fàcil. Les coses que realment tenen valor d'aquesta posta en escena,  que sens dubte ens manté asseguts als seients procurant no respirar gaire fort, i més en una sala petita, són la interpretació de l'actriu, que descobrim, al final, que efectivament és andalusa, com el seu personatge principal, cosa que ens fa intuir un cert grau autobiogràfic, donat que també n'és l'autora. Els canvis de personatge, i la capacitat de que anem identificant-los tots dins d'aquest trencaclosques, ja de per sí valen la pena. L'altre part valuosa és el conflicte d'una mare i una filla, donant la clau de volta al concepte d'amor materno-filial, que no pot comparar-se amb res més d'aquest món, tant quan el mal profund fa que es separin, com quan, al capdavall, el vincle indestructible que genera propicia una reconciliació, ajudat de forma poderosa per aquella sensació tan especial de tornar als teus orígens, a les teves olors, a les persones i paisatges que has conegut des de la infantesa. En això la claven la direcció i la interpretació. Finalment també val la pena descobrir que, com li pot passar a qualsevol, la Blanca té una motxilla emocional que no la deixa avançar, especialment perquè en desconeix l'origen, i que sovint la fa ser injusta amb els qui més l'estimen.

També somriem, i molt, especialment amb la natural simpatia dels personatges d'aquell sud que va deixar, veïnes, mare, taxista, la massatgista i finalment la pitonissa, amb accent cubà. Cap d'ells sense desprofit.

Un trencaclosques d'històries i personatges, com ja he dit, que ens mostren a retalls una història de la qual els espectadors n'hem d'escriure intuïtivament els buits deixats, cosa que ens cansa una mica, conjuntament amb -al costat de moments amb molt de ritme i intensitat- moments en què decau per unes pauses que no acabem d'entendre a què venen. Tot plegat fa la proposta molt estimable, però que potser s'ha quedat a les portes de la excel·lència que, segur, buscaven actriu-autora i directora. És una opinió...