És evident que és espectacular el passeig del funambulista passant per un cable per sobre dels edificis i,encara, saludant, fent que la cinta penduli o estirant-se per descansar una estona. L’atracció d’aquesta intervenció, que serveix per celebrar els 200 anys del naixement del Passeig de Gràcia, és un reclam evident per a totes les càmeres i telèfons mòbils. hi ha qui el retatava en horitzontal, en vertical o en vídeo. el que preferia captar-lo quan passava per sobre dels seus caps. o els que el retrataven a distància perquè la perspectiva ajudés a entendre l’alçada. Si només hi ha el risc de la caiguda (i evidentment va mínimament subjectat) per força el seu passeig es converteix en un exercici contemplatiu i, per tant les reflexions i sensacions del mateix artista traduïdes al català sobre el fet de fer equilibris a molta alçada són l’única causa dramatúrgica. Que ressona massa a superar l’esforç, a entendre el risc com a repte. A fer un cant a la confiança amb un mateix. Probablement, és el que dona de sí com a acompanyament aquetsa intervenció però acaba sent terriblement plana, (tot i que el risc no decreixi ni un gram).

En aquest sentit, l’acció de parkour en grup que es va poder veure a la mostra d’igualada (molt més breu i i intensa) va captar molt més l’atenció. Perquè anaven sense lligar,tot baixant per la biblioteca de Cal Font a Lignes de vie. El seu descens vertiginós tenia un cert aire de coreografia amb una música clàssica (trencant el tòpic que casaria molt millor aquesta acció urbvana amb la dansa urbana).

A plaça Catalunya, mentre tornava l’artista Nathan Paulin fent aplaudir un bon sector del públic molta canalla s’havia interessat de nou per les veces i els coloms. i els pares, evidentment, van deixar de gravar el cable a gran alçada per retratar el primer pla de la filla amb els coloms que fa generacions que viuen d’aquest negoci. Una evidència que al risc, li cal una interactivitat amb el públic, que s’hi connecti des d’un gran respecte pel seu treball però també amb algun motiu per no desenganxar-s’hi. És cert que l’espectacularitat serveix perquè Barcelona combregui, sense necessitat de pujar a Montjuïc, amb el festival Grec. El reclam hi és; la connexió, en canvi, és pràcticament inexistent.