El coreògraf Antoine Le Menèstrel és un escalador consumat. Escala façanes urbanes, salta d'una finestra a una altra, balla sobre parets i sostres. Traça la seva pròpia línia de vida en les altures de la ciutat, tocant el cel. Amb el cap enlaire, el seguim, sorpresos de veure'l tan àgil, tan lliure.
Entre acrobàcies, dansa i mim, cadascun dels seus espectacles crea un nou diàleg amb la ciutat i la seva arquitectura, fent-la més bella, més accessible, jugant amb les seves asprors, les seves traves, els contorns dels seus edificis i les ombres que emergeixen en els seus racons. A vegades desapareix per a reaparèixer una mica més lluny, una mica més amunt, o entre el públic, que assaboreix aquesta inèdita experiència amb el buit, sense experimentar el més mínim vertigen.
A ‘Lignes de vie’, al costat de cinc ballarins i un músic, ens dona una dimensió polifònica a la conquesta dels seus somnis d'altura. Quina petjada deixem de la nostra vida?
El 1992 Antoine Le Menestrel funda Lézards Bleus amb el seu amic alpinista Franck Scherrer. La companyia crea espectacles de dansa vertical híbrids que participen en la transformació de la visió dels espais urbans i naturals. Cada espectacle és una recreació única per a una estructura arquitectònica específica i un context humà particular.
“Prestem especial atenció als escenaris en els quals intervenim. La història dels seus murs, les persones que han acollit, la interacció amb els seus habitants i els usos de l'espai públic són els nostres punts de suport. Desenvolupem amb ells una complicitat, una visió poètica de la verticalitat en el cor de la ciutat. Connectem l'alt i el baix, l'art i l'esport en els espais públics i a les sales”.
Lézards Bleus inclou avui dia ballarins-traceurs que practiquen parkour amb una visió artística, diferent de les noves orientacions competitives de la disciplina i desenvolupant una visió poètica de la verticalitat urbana.
La cie. Lézards Blue converteixen el treball vertical en un espectacle de parkour. Moure's sense cap protecció per sobre d'una teulada i anar-hi despenjant, només amb l'ajuda dels braços dels companys és espectacular pel que té perillós. Els bots que fan fins arribar a terra parteix de la gravetat i de la caiguda com a elements que condimenten els seus cossos. La Línia de vida de l'espectacle és refereix a la corda de protecció amb la que, segons les normes laborals, han de subjectar-se tots els treballadors penjats per les façanes. Els cinc esculturals artistes se'n desprenen quasi absolutament(un cop han assajat amb els elements per veure com poden moure's garantint la seguretat alhora que exposant-se a situacions de risc i de possibles lesions per caigudes).
El parkour és una pràctica que s'emparenta amb aquest gust per les alçades (ser vist des d'arreu) i per fer cabrioles amb els elements urbans i les parets mitgeres. La seva estètica urbana remet, sovint a una música molt determinada (amb el hip hop i el rap com a cosins del grafit i de l'skate). És lògic pensar-hi perquè partir de posar en risc la integritat física i els elements urbans porta implícita aquesta acció de protesta, de rebuig a la convenció. La sorpresa de la companyia francesa és que la música amb la que es mouen són peces de clàssica molt popular. Els salts passen a ser balls de dansa vertical (Finale), però sense aquestes cordes de seguretat. La música i els desplaçaments entre els elements constaten els dies de preparació i adaptació de les seves cabrioles a cada emplaçament concret. Era evident que, a Igualada, una de les estacions obligades on fer equilibris fos en les tisores de la plaça de Cal Font (un element significatiu del passat pelleter de la ciutat). Una acció pensada per a grans masses de públic i que alterna el primer pla (quan salten a tocar) amb el gran angular (quan són dalt dels edificis)