Los Galindos s’havien decantat darrerament per un circ íntim de pell, de contacte, braç amb braç entre els espectadors dins de la seva iurta (Maiurta, Udul). Ara, han fet un canvi d’aires (probablement per salvar la concentració tant poc recomabable en període de pandèmia i s’han passat al riure més frenètic. De fet, és un humor de frenopàtic, boig. Seguint els referents més cafres de l’humor slàpstick (buscar la via més bèstia de l’humor a base de reguerots de sang i patacades ben sonades) expliquen una pallassada que comen+ça amb una intriga i que acaba amb una mena d’espiral de venjança sense sentoit del “a veure quina més grossa faran ara per superar l’anterior”. I sí, cal dir que les animalades no deceben i que el gir final és rodó. De fet, té una clau de bucle molt ben trobat. No es pot dir giare res més perquè, en aquests textos està molt penalitzat dir qui és l’assassí o quines animalades es perpetren Sí que es pot dirt que el públic s’asseu en una mena d’espai clandestí sobre de pots de pintura. I que l’acció es desenvolupa en una bastida de dues plantes. De la iurta poètica, Los Galindos s’han decantat pel Poliklin més escatològic.

Probablement, a la bogeria de la violència (més o menys institucionalitzada) hi ha també una certa angúnia per la integritat dels intèrprets. El trio de clowns beuen del caràcter excèntric en què hi ha un boig que pensa que controla la situació, un segon que se n’escapoleix i un tercer, que tothom li reclama l’atenció i que acaba sent l’ase… dels cops! Al clown de la patacada se li suma l’art de la caiguda perquè les rascades i els blaus siguin els mínims. Perquè reanimar al personal tal i com proposen els personatges histriònics, no ho permetrien ni a Boja Acadèmia de policies. Que ja és dir.

La companyia fa un fit de 180 graus. nbi que sigui per un instant., Se’ls hi ha de reconèixer valentia i molta energia, Caldrà que vagin advertits els espectadors que els van enamnorar amb les peces minimalistes perquè el traç és gros i les serres van amb benzina. A la decisió de fer un Judici pallasso, s’hi pot intuir una certa critica almparipé que va fer el Tribunal Suprem en el judici de l’1-O. o mno. en tot cas, sí que es pot veure com una crñítica a un sistema que hauria de ser el mñes garantista. I, en algunes jerarquies, sembla que el que es dediquin, en tot cas, és a garantir els privilegis del Status quo. En tot cas, queda clar que el traç de Mort De Riure no pretén ser una denúncia equilibrada, si no un disbarat i un despropòsit exagerat.