El Príncep Totilau fa una ambiciosa aventura de música en directe (amb un quartet interpretant Mozart) i amb el joc de les màscares, en comptes de les titelles. El resultat no fa justícia a l’aposta perquè es limita a reproduir contes clàssics sense cap intenció renovadora. El cas de La Caputxeta vermella és un exemple evident. Les corredisses i patacades no aporten gaire res. Per a ambientar l’espai hi ha un suggerent plafó de catifes a terra i a la paret però que es taquen am pintures infantils am un projector que taquen els vestuaris de música i personatges. La transformacio de conte (de La princesa i la granota, o Hansel i Gretel o Els músics de Bremen) no permet que hi hagi una evolució coherent, construtiva, Com a Mare Terra, lamentablement, sembla que El Princep Totilau es limiti a fer un desplegament de mitjans però sense una dramatúrgia que permeti conectar-hi i imaginar amb el públic