El Príncep Totilau treballa molts els espectacles fins a dur-los de viatge. Ara, giren Mare Terra, una peça molt apropiada perquè coincideix amb la preocupació pel canvi climàtic de la socitat en general i dels mes menuts, en particular. En la peça, però, hi ha una fredor que no aconsegueixen eliminar per molt poètic i joc d'il·lusionistes que plantegin. Potser la mateixa figura del Bernat (el nen protagonista) massa rígid de rostre i de compostura no hi ajuda. Tampoc el to de la conversa dels dos personatges del circ de la vida que es desviuen per disfrutar del coneixement però que no l'expliquen amb la simplicitat que ho fan els grans savis. El llenguatge sona científic i distant. Els Totilau ja han jugat amb l'estranyesa de la paraula com quan van adaptar Sis Joans de Carles Riba (TNC 2008) o amb el llenguatge fantasiós de Benet i Jornet a La Ventafocs (potser sí, potser No, TNC 2006), un espectale dirigit per Marc Hervàs abans amb Teatre Nu, abans que es formés El Príncep Totilau. En aquelles ocasions, les imatges amb els titelles (fent màgia amb l'espai escènic i atrevint-se a construir titelles en vàries dimensions) eren de tal potència que vencien aquella estranyesa inicial de la paraula arcaica. Ara, tot i que hi ha moments preciosos (com l'aparició de les bactèries o el naixement del dinosaure) i divertits (com la lluita de les espècies per arribar a menjar-se el fruit de l'arbre) la sensació és que els buits de les transicions desfan el treball generós dels intèrprets.
En aquest sentit, el viatge a través del somni resulta molt més atractiu en la proposta Peter Pan de L'Excèntrica. Mare Terra és una peça amb molts recursos de diferent fusteria que no han sabut trobar un denominador comú que els acobli i que, potser, pel camí, ha oblidat l'atenció de la canalla. Potser només caldria tancar el focus, concentrar l'espai escènic i també destil·lar la paraula, limitar-la aparaules claus i frases reclam de l'obra. I, si és possible, en aquesta revisió recordar que, efectivament l'home ve dels primats. Però que el gran mèrit del primat ancestre dels homo sapiens va ser desplaçar-se per terra, no pas pujar-se als arbres per menjar la fruita. Aixecar el cap i les espatlles el va fer humà.
Sí que funciona molt bé la caix d'eines: allò que un nen ha de tenir a mà per voler aprendre: una lupa per la curiositat, una llum per a la dubtar unes ulleres fantasioses per a imaginar, un metro i unes tisores per a fer proves i per a corregir els errors de les teories científiques.En aquesta caixa hi ha el discurs que pot entendre el Bernat i que l'apassiona.
