El repte dramatúrgic d’Oriol Puig Grau (Karaoke Elusia) té l’encert de no defraudar amb el personatge que els lectors d’aquesta novel·la haurien imaginat. Cada espectador passa a ser el protagonista amb el simple exercici de canviar la conjugació de primera a segona persona del singular. No pren la forma de protagonista que narra la seva peripècia. El retrat és iniciàtic però també agònic. Els joves es construeixen un futur d’on no n’hi ha. Bàsicament, com els actors que van muntant la platja, que és el destí final dels protagonistes. Boris creu que aquell és el refugi. El protagonista (el fill) el segueix, conscient que cal escapar de la barraca, del bosc, de la ciutat adormida des que la fàbrica va deixar de funcionar. Sense feina no hi ha futur i es cava la tomba d’una societat.

La narració té punts que podrien considerar-se sàdics, com a Incendis de Wajdi Mouawad. Alhora són una terrible metàfora que podria recordar a Olga Tokarcuzk (adaptada per Complicité a Drive your plow over the bones of the dead), Irene Solà (Cantó jo i la muntanya balla, amb la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué). Però també la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera, que va adaptar amb intuïció Joan Ollé O el Quanta, quanta guerra dels Biels [Rossell i Serena] i Farrés Brothers). La novel·la, fins i tot, evoca el cataclisme de Manuel Pedrolo a Mecanoscrit de segon origen.

En la posada en escena, hi ha un ritme constant, implacable com el temps, i una necessitat de revoltar-se i crear el destí mateix. Per això, agafa volada i empoderament quan, de sobte la conjugació passa a un futur i amb primera persona del plural. Atenció a la valentia de Pol Guasch, però també de Guillem Sánchez Garcia de traslladar una narració onírica i terrible a una escena d’imatges, cossos que s’estimen el dolor, però en prou feines executen cap acció realista (més aviat es mouen des d’un simbolisme tan hipnòtic com el de Liddell i els sacs de sorra de La casa de la fuerza). Hi ha talent, hi ha sensibilitat i hi ha també una il·luminació atenta, subtil, acurada i que projecta espais de llegenda amb el fum que aixeca en moure la sorra d’una banda a l’altra.