L’Agrupación sr Serrano ha desembarcat en el teatre familiar sense estovar les seves condicions per fer un espectacle complex. Elabora una obra que, a partir del mite de Prometeu i la seva irregularitat de robar el foc a Zeus per donar viabilitat als éssers que havia creat, qüestiona la infracció de regles i la proporcionalitat del càstig. No en tenen prou amb plantejar un conte que podria quedar als núvols, tornen a rellegir-ho a partir del Prometeu modern o Frankenstein (un doctor que atempta contra la llei de la mort per construir un ésser que li dóna vida). En l’epíleg resolen el dubte d’un personatges que han anat intercalant en les escenes, d’un home ros, de mirada altiva que acaba sent detingut per la policia en una ambaixada a Londres, i amb un posat un punt decrèpit. La seva infracció va ser la de revelar secrets d’Estat per denunciar la impunitat del Poder a la societat.

Per a construir les seves històries utilitzen figures i maquetes de Lego. A diferència de les obres que presenten a públic adult, en la versió digital s’interroga a la canalla de 6 11 anys (també es farà presencialment i se suposa que també hi haurà aquesta oportunitat). És la formula alternativa a comprovar que no es perden en la història. Perquè en aquests muntatges els pares queden fora de l’escena. Desapareix el filtre habitual de les sessions familiars en què el pare va explicant a la criatura què està passant. Perquè els Serrano volen que el seu públic respongui sense la supervisió dels seus tutors. Els Serrano impedeixen la màgia que pare i fill comparteixin una mateixa vivència, que els enriqueix (probablement a diferents capes però en un mateix moment i espai). Però, a canvi, dóna als fills l’autonomia desitjada i compten amb la confiança dels pares que l’aventura serà constructiva. El despertar crític dels fills s’accentua amb aquesta experiència a partir d’altres companys desconeguts i d’un intèrpret que es converteix en una mena de tiet que explica una trama misteriosa i un punt escabrosa.

En la sessió de prèvia que es va fer per a programadors i premsa (amb alguns nens que desconeixien la presència d’altres adults) es percebia la provocació perquè els nens incomplissin una norma (no activar el micròfon sense permís) en un pla posat al revés amb tota la intenció. Potser hagués estat interessant obrir un debat sobre si calia donar un càstig als que havien incomplert la norma. Segurament, seria un epíleg menys distant que el d’un Assange que no coneixien de res (i que només potser), obria la possibilitat a què els fills preguntessin als pares.

Els Serrano, pares de fills d’aquestes edats, se senten involucrats en què el teatre sintonitzi a aquestes edats. Prometeu vol ser el primer capítol d’una col·lecció inspirada en mitologia. En realitat, el to de la narració és molt similar a algunes de les seves obres primerenques de cinema live com Katastrophe o Brickman Brando Bubble Boom. Perquè, encara que ara el manipulador faci de narrador, en les altres peces les carteles o el text en off també narra i planteja una situació (real o de ficció) i que qüestiona les veritats absolutes de l’antropocentrisme. I, excloent els pares, del “paternalisme”. Un viatge paral·lel als que la companyia Conde de Torrefiel també vol plantejar al Lliure de Gràcia amb el muntatge Els protagonistes (quan la Covid els ho permeti).