Raquel García-Tomás (Dido &Aeneas) és una compositora valenta que s’ha trobat amb la complicitat de Marta Pazos (Viaje a la luna). El Gran Teatre del Liceu els hi ha donat l’oportunitat de trencar un oblit inexplicable, a dia d’avui. En els 176 anys d’història és juntament Matilde Salvador (amb la seva òpera de Vinatea, el 1974) l’única excepció d’una compositora que ha estrenat una òpera al teatre de la Rambla. Alexina B parteix també d’un personatge real. Però, lluny de comportaments èpics com el llibret de Vinatea, la tragèdia que viu el protagonista és descobrir-se amb el sexe equivocat (per una malformació congènita) i la seva dificultat en reconèixer-ho, compartir-ho i provar de viure-hi. El llibret d’Irène Gayraud  s’inspira en les memòries de la mateixa Herculine Barbin que tot i aconseguir el canvi de gènere en el registre segueix signant amb el nom de noia.

La música de García-Tomás juga amb el màxim de sonoritats per abordar des de la música infantil als sons de tempestes i, sobretot, expressa l’angoixa i el dolor de la protagonista que no acaba de saber mai del tot perquè és tant diferent de les altres noies de l’escola. És una música que serveix l’ambient al text (interpretat en francès) perquè els protagonistes ofereixin una interpretació naturalista en un espai escènic que es transforma de caixa buida a lúdica festa de disfresses en un bosc d’escenografia dels Pastorets.

Res distreu a l’atenció del drama: La peça té la força de l’aigua d’un torrent en una primera part narrativa i d’una evolució cap a la plenitud mentre que, en la segona part, tot sedimenta (la història segueix avançant però rasca a major profunditat amb la psicologia dels personatges i, sobretot, del seu temps).La peça ensenya la cara i la creu de l’Església davant el cas d’Herculine Barbin i també la ingenuïtat blanca i la mirada malèfica de les alumnes, atrapades pel mirar estràbic del prejudici de l’abat que les confessa setmanalment.

Segurament un dels encerts de la dramatúrgia és haver volgut llegir en ulls del segle XXI aquell aparent lesbanisme. Al 1860 s‘entenia com una estranya relació i així mateix es fonamenta a Alexina B. Potser pot semblar caducat pel que fa a l’actualitat (es construeix a la contra d’aquell musical íntim Una llum tímida) però és el més honest per fer entendre la contradicció de la protagonista en el seu temps. No es planteja cap operació quirúrgica com el cas de Jo, dona. A Lili Elbe (un altre cas històric, aquest cop coreografiat per Marta Carrasco) però només haver de confrontar la nova vida se li fa impossible. Els àngels no tenen sexe i la presència dels éssers alats, com una ombra que sobrevola en una caixa tancada, angoixant, evoca a aquell Àngel exterminador de Buñuel. La tragèdia està servida: Els personatges no sabran sortir-ne.

Sobre les interpretacions, aplaudir el treball de matís de Lídia Vinyer-Curtis (en el paper protagonista), el d’una Alicia Amo (Sara) que s’entrega a l’amor fidel al que sent el cor; la capacitat de transformació d’Elena Copons i Xavier Sabata i un cor Vivaldi amb la suma de Mar Esteve que van del blanc al negre, com un mirall dels prejudicis d’aquella (i sovint, d’aquesta) societat.

El Liceu ha donat l’oportunitat a l’equip Raquel García-Tomás i Marta Pazos, que ja van divertir amb el Je suis narcissiste. Avui, graten la ferida, fent bona l’aposta. Ara només falta que el títol tingui molta més vida més enllà de les Rambles i que es normalitzi al màxim la presència d’autoria contemporània (sense cap prejudici de gènere) i que el públic el sàpiga aclamar com dissabte passat a l’estrena amb un ple que demostra que hi ha camí a l’òpera contemporània al Liceu dels Verdis Wagners i Rossinis.