Je suis narcissiste

Òpera

informació obra


Direcció Musical:
ViniciusKattah
Direcció:
Marta Pazos
Intèrprets:
Elena Copons, María Hinojosa, Toni Marsol, Joan Ribalta, Jordi Manau
Interpretació musical:
'Orquestra Simfònica Camera Musicae
Escenografia:
Fernando Ribeiro
Vestuari:
Pier Paolo Álvaro
Caracterització:
Pier Paolo Álvaro
Il·luminació:
Nuno Meira
So:
Sixto Cámara
Assesoria de moviment:
Amaya Galeote
Producció:
Òpera de Butxaca i Nova Creació, Teatre Lliure, Teatro Español, Teatro Real
Autoria:
Jordi Manau
Sinopsi:

Celebrem el 25 aniversari d'Òpera de Butxaca i Nova Creació amb una peça sobre un dels mals del segle XXI, en coproducció amb el Teatro Español, el Teatro Real i el Lliure. Quan l’ego es fa tan gros que envaeix tots els espais, i sobretot els virtuals, només queda una opció per amansir-lo: venir a l’òpera!

Crítica: Je suis narcissiste

14/04/2019

Una sàtira operística que trenca tòpics i costures

per Jordi Bordes

En clau d'òpera bufa. Tal com sona. Sense manies. Així és el darrer treball que lidera Òpera de Butxaca amb llibret d'Helena Tornero (amb obres compromeses com El futur, Kalimat, o trencadores com Kabarett Protokoll) i partitura de Raquel García-Tomás (DisPLACE,... Dido&Aeneas reloaded/ Oficina per a una vida postidèntica). Un joc escènic que no busca la coherència de la psicologia dels personatges, si no la caricatura de la situació ridículament quotidians.

La definició de "narcisisme" segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és "Satisfacció de si mateix, complaença excessiva en les pròpies qualitats o obres". I això, avui, en una societat que respira per Instagram i escup els seus pensaments per twitter és una pràctica generalitzadíssima. Un camp de treball ben ampli que permet fer un còmic de personatges excèntrics. La posada en escena de Marta Pazos li ha donat la cobertura estètica ideal: perquè el distancia del realisme i deixa que transpiri molt millor l'excés. Una feliç troballa en la que, a més, els quatre intèrprets (i un director musical fora de registre, mim eixalabrat) mantenen el to amb un moviment coreogràfic i una interpretació molt divertida i farsesca, però no falsa. Com hi viuen i ho disfruten, l'exageració sona coherent.

Òpera de Butxaca ha anat mutant per continuar existint. Ara celebra 25 anys. Ha aconseguit èxits notables com ara coproduir amb teatres alemanys (Juana) i, puntualment, amb el Liceu (La cabeza del bautista, Hangman, Hangman!), Peralada (4Carmen) i Lliure (El fervor de la perseverança, de Carles Santos). És la perda de la sabata d'un Gran Teatre que es deixa persuadir massa pels gran títols, degut a la dependencia d'un públic que no vol arriscar amb noves sonoritats. Aquest Je suis narcisiste és molt intel·ligent perquè permet conciliar-se amb els espectadors amb l'oïda més fina i també amb els que s'aventuren a provar aquest corrent. Fer drames d'òpera contemporània trasllada la musicalitat a uns tons desesperats,  no melòdics. Amb una òpera bufa, es pot jugar amb tots els registres, des del despropòsit. I tot aguanta amablement perquè el quadre és esperpèntic. Si Tornero i García-Tomás havien indagat en el drama social a disPLACE, ara triomfen amb aquesta òpera bufa, que es mereix tenir moltes més representacions.