Marta Carrasco és una actriu i ballarina que té molt present l'univers femení en els seus espectacles. Hi ha una reivindicació implícita com a font de vida. N'hi ha prou en recordar, per exemple, el B.Flowers o el més recent Perra de nadie. Ella és una font d'imatges contundents que contrasta amb un espai sonor, generalment amable (banyat de chanson francesa d'Édith Piaf, per exemple). L'actriu sempre explica que es va empipar quan va descobrir Lili Elbe perquè li havia passat pràcticament inadvertida durant 80 anys, fins que no es va fer un film. Va començar a indagar i va decidir que volia fer un espectacle sobre el viatge personal d'un pintor paisatgista casat amb una dona que feia retrats i que, un dia, vestint-se de ballarina per a susbtituir la model de la seva dona, s'adona que ell, en realitat és una dona en cos d'home. A partir d'aquí, comença una montanya russa d'emocions del què és per dins i el que es veu per fora. Del que ell sent i el que la societat li imposa. En aquest viatge apareix Albert Hurtado que escenifica aquest personatge tràgic, valent, contradictori, inestable emocional i profund. Lili Elbe és la base per construir, de nou, una coreografia feta a partir de les emocions io que van prenent un fil dramatúrgic. L'emoció (sovint en forma de crit silenciat) és el que mou Carrasco a crear.
És cert que el paper de Marta Carrasco queda com a suport, com a persona que mira, que, en alguns casos, impulsa un canvi en la personalitat de Lili. És com un àngel que dóna aire i vida a una esperança, a una necessitat acabada de descobrir. No hi ha l'univers de sabates (habitual en els racons de Carrasco) ni tampoc el cant cruel i cícnic de les cançons infantils que revelen aquesta manera d'imposar del Poder, des de l'element aparentment més innocent. No hi ha la lletjor de les crosses i dels corsès ortopèdics, però no per això no deixa de transmetre el dolor, l'angoixa, la desesperació habitual en els rostres que s'ofeguen dins de màscares, o en aquest tub de roba (que pot recordar una placenta, o una nova estampa d'El crit de Munch).
L'escena es presenta cronològica amb la renovació del vestuari de la protagonista que va de la jaqueta masculina a un camisó femení. En la seva valenta i suïcida decisió hi ha els impediments que posen els metges i la justícia. No es pot concebre un canvi de sexe. I el pintor Einar Elbe decideix abandonar-ho tot pel seu desig de ser dona i, encara més, ser mare. En aquest viatge d'operacions i de descobriment de la seva personalitat és tractat d'esquizofrènic als hospitals o violentat als carrers.
Hi ha moltes maneres de tractar la transexualitat. També és cert que hi ha molts nivells en el procés i que cada persona el pot viure molt diferent. Des de la vessant més divertida i petardera (el joc de l'armari a Billy Elliot que s'intueix al ball d'enveges i amors i traïcions de Las chicas del coro). Moltes més arestes s'insinuava a Limbo de Les Impuxibles. Didier Ruiz li va donar un toc de documental positiu, posant testimonis a escena i deixant que es reivindiquessin i se'ls pogués aplaudir la seva valentia i nova felicitat a Trans (més enllà). I van ser les mateixes trans que van voler salvar la pantalla de la seva sexualitat a Tránsitos (tot i que, en realitat, hi caurien de quatre grapes, de nou, per la incidència social). Carrasco evita parlar del tema en global, i concreta només al cas de Lili Elbe, al 1929. En fa una reconstrcció més poètia i emocional que biogràfica (tot i que correspon als diversos estadis de la vida de la protagonista). Ho fa com qui arrenca la crosta, delicadament. Sabent que infringeix un punt de dolor però que és necessari que la ferida respira aire pur per a què sani.
