Billy Elliot. El musical.

informació obra



Sinopsi:

BILLY ELLIOT El Musical, un dels espectacles més apassionants del món, arriba al Teatre Victoria de Barcelona després d’onze anys a Londres, quatre a Broadway i tres a Madrid.

El musical narra la història del jove Billy, nascut en una ciutat del nord d’Anglaterra en la qual els homes practiquen la boxa i treballen en la mina. Cap d’ells balla ni alberga ambicions de presentar-se a la Royal Ballet School. Però Billy és diferent. Criat per un pare vidu, sense l’afecte d’una mare, a Billy no li agrada la boxa però està captivat per la gràcia i la meravella del ballet. Amb fèrria determinació lluitarà per a aconseguir els seus somnis, retornant la unió a la seva família i la fe a una comunitat devastada pel convuls final de la indústria minera britànica.

Crítica: Billy Elliot. El musical.

12/10/2021

Emocionant i vibrant

per Jordi Bordes

El perill de traspassar una pel·lícula a una obra de teatre és arriscat. Mes, si es decideix posar-hi cant. I convertir-la en musical. La potència del film de Billy Elliot podria quedar en un ensucrat argument però el que es pot veure al Teatre Victòria (fent temporada) és més que notable. BVrilla, sovbretot elballarí protagonista (Martí Gelabert). Té una gran potència ballant (els bra+ços projecten linies infinites, les cames es mouen a gran velocitat) però també revel·lant-se contra el pare i el seu germà gran o la professora que descobreix, de casualitat, que el noi és un diamant en brut.

L'adaptació que s'ha fet a l'escena disposa de les escenes de manera que es garanteix un bon final de la primera part i un final, que esdevè quasi una celeració en les salutacions. S'ha trobat una solució molt bona per il·lustrar el viatge que el pare intenta fer per saltar-se la vaga. I els moments de conficències entre els dos amics (Michael i Billy) amb l'armari de la germana són divertits i també reveladors. Hi ha una sensibilitat entre els dos amics que eriça la columna vertebral.

El cos de ball és ampli i demostra prou habilitat en els moviments més coreògrafics així com també amb els números de claqué. Potser sí que hi ha un excès de crits (en les interpretacions, sobretot dels adults) i d'abús de la paraulotes per evidenciar que venen d'un món miner, molt primari. Però que sigui senzill no ha de perquè significar que es comuniquin a patades i crits ni que calgui treure un insult com a fi de cada rèplica, com a gag còmic. Són unes simplificacions que no li ajuden a donar valor a l'espectacle.. Això sí, les referències al Che Guevara es demostren en els moments de solidaritat entre els vaguistes. La música d'Elton John és molt amable i ballable. Però potser no hi ha un títol que destaqui i del que se surti cantant després de la funció. El que sí que se surt és amb ganes de ballar, repicar a terra i fer algun bot.

La peça funciona amb molta fluïdesa. Amb uns espais escènics molt solvents i sorprenents (magnífica la rua amb Freddie Mercury, Beefeater, un bobby, a més de Lady Di, la reina Elizabeth o el Príncep Carles). I amb una evidència. L'obra té tremp si es basa en les emocions del personatge que li dona nom. I trobar-lo amb aquesta frescor i consistència (i més tenint en compte que caldrà substituir-lo en tractar-se d'un menor) és el seu gran trumfo. Fa vibrar i commou.